Típic?!

Aquest post, segurament serà dels últims de l’any potser l’últim.

Sóc de les típiques persones que fa encara, les felicitacions de Nadal a mà, i les escric a puny i lletra cada any, hi ha anys que, perquè no dir-ho, el Nadal em sobre, aquest potser seria un d’ells. Però sempre acabo entrant en el meu rol. Tòpic o no, toca això.

Aviso, millor si teniu un raconet de temps per llegir-lo amb paciència, perquè hi ha instruccions d’ús. Cada paràgraf més o menys té una cançó en particular al principi de cadascun d’aquest especifico la cançó. (Estan ordenades)
Com sempre s’ha dit, cada un de nosaltres tenim la nostre pròpia banda sonora, i sempre és millor llegir alguna cosa amb música de fons.

Glasgow Them (Craig Armstrong) BSO Love Actually

“Posem les llums de Nadal a l’arbre o el terrat, que hom vegi que la màgia de Nadal ha arribat a casa nostre. Posem les figures del pessebre, i tirem farina que sigui ben nevat, perquè el que vingui a casa vegi que a dins també ha entrat el Nadal ... contamina a tothom amb crisi o sense... la màgia contamina... per això és la màgia del Nadal...”

Evenstar (Isabel Bayrakdarian & Howard Shore) BSO Lord of the Rings : Two Towers

“...assentats a taula rodejats de tota la família, el dia de Nadal o St. Esteve. Escoltant els més petits dient el famós vers de Nadal, ens posaran l’escudella al plat amb els seus gegants galets, i veurem que hi ha cadires buides.. amb un tímid somriure recordarem amb nostàlgia els que falten... que tan estimàvem i estimem... són els dies que es viuen en família “recordarem els temps ja passats”... algún esglai de que algú s’ha cremat farà que agafem la cullera i comencem a menjar...”

May it be (Enya & Howard Shore) BSO Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring

“ ... amb neu o sense, de ben segur amb fred, l’amor de la nostre llar ens escalfarà... haurà acabat un any i en començarà un altre, amb les seves respectives preposicions, mirarem a l’horitzó per intentar viure i fer viure una mica millor els que ens envolten, esperant tornar a sentir la màgia que aquestes dates ens contaminen i ens regalen bons moments els quals estem amb els nostres, els que estimem i ens estimen.”

Per tots vosaltres, els que em llegiu.

Natàlia.

Fes Jare i no crisi!

Divendres, 22 de novembre
JARE
Situació: Granja Frau, Vic
Hora: 13:30 aprox.

Fer Jare es basa en divagar sobre fets i aconteixaments actuals. Des de ja fa moltes setmanes un dels temes a destacar és el fotut i gastat nom de CRISI!.

La conversa comença en què tothom va curt de calers, i que els bancs no en deixen, que si les hipoteques, que els calers que injecta el govern, que si el USA no se què, que la construcció no sé que més...

Arribem a la primera conclusió: La construcció a fet un pet. Buff hem anat tots a la Universitat de Salamanca per arribar aquesta conclusió tan i tan amagada en la nostre societat.

Comencem a divagar sobre USA, de les hipoteques d’alt risc, gent que cobra per exemple: 700$ i paguen una hipoteca de 850$, com pebrots els hi ha aprovat? Quant a tu et demanen el DNI del teu rebesavi. Llavors, clar, aquí això no pot passar perquè a nosaltres ens demanen el DNI del rebesavi, i la firma avaladora de la nostre empresa que no ens fotarà fora els pròxims 30 anys d’hipoteca, però clar si l’empresa diu, retallem gastos que hi ha CRISI, doncs... al carrer i cap a la casa gran (“PARU”)... i l’hipoteca???? Doncs, intentar vendre. Però vols vendre una casa i/o pis que el seu preu actual és el 15% menys de quant tu el vas comprar?

Conclusió segona: Crearem una empresa: JARE S.A, ens dedicarem a fer càmpings a sota els ponts, així tindre resolt també el tema construcció, perquè com anem tindrem feina.

Llavors entra d’injecció de calers dels diferent governs als bancs... una pregunta, últimament heu sentit que algun banc, que no sigui USA, hagi perdut calers????, no oi?, doncs un altre pregunta... últimament heu sentit algun amic i/o familiar que hagi perdut calers?, si oi?.

Conclusió tercera: Perquè pip donen calers al banc? Si els que ho necessitem (si jo tambè que coi) som els de sota!!!!!!!! Si nosaltres paguem la nostre hipoteca, al banc, obté beneficis, oi?, doncs si no la paguem??? Qui n’obté, el banc perquè el govern els hi dona, i a sobre nosaltres al càmping, quins collons.

Conclusió quarta: si ens sobren 20€ aquest mes, comprarem un dècim de Nadal, si no una participació, si no els d’una llumineta, i si no... anirem a fer un Jare que sort en tenim, arreglar el món.



PD: Foto, la primera que m'ha sortit posant crisi al google image, ...

PD2: Segona Foto, axiò és Jare !! ( Desembre 2007)

Tenia...

Has marxat, sense poder-te abraçar
Ni acariciar, sense sentir l’emoció més gran
De les nostres vides

Com diu la cançó
“ Tenia tan que donar-te
Tantes coses per explicar-te
Tenia tan d’amor només guardat per
A tu”

S’ha trencat el joc o el rol de la meva vida
Per segona vegada.
El meu cor s’ha trencat
Per segona vegada...
...No sé si m’hi queda res

Una part de mi diu que tornaràs
Evidentment, tu no podràs
Perquè ja no hi ets,
Però sé que d’alguna manera
Tornareu.

Els sentiments xoquen entre ells
Frustració, dol, por, incertesa...
...infelicitat

Ús estimo, sempre més
Anireu amb mi, d’allà
On n’heu format part,
De dins meu.

Amb tot l’amor, que mai ús
He pogut demostrar...
... la vostre mare.

Silence...

Són dies grisos per mi, de moment ús deixo un video que almenys, em treu un somriure cada cop que m'el miro.

el Jueves

Com que aquestes últimes setmanes estic una mica farta de sentir el mateix, vull compartir amb vosaltres un "article" de la ja famosa revista "el Jueves", sobre... El capitalisme, sátira pura i dura, sort n'hi ha ^^

El capitalismo, ese enfermito

El capitalismo gozaba de una aparente buena salud hasta hace un año, pero pilló una infección por eso de las hipotecas subtime y, desde entonces, ha ido de mal en peor. Hace un mes y pico se puso muy grave, muy malito. Parecía que se moría. Pero llegaron los gobiernos (primero el estadounidense y después los europeos), lo metieron en la UCI, y lo han reanimado. El tratamiento, básicamente, ha consistido en trasfusiones multimillonarias para corregir la anemia. ¿La anemia de las familias y las pequeñas empresas? Pues no. A esos que les vayan dando. La anemia de los bancos, que se habían quedado sin sangre, o sea, sin liquidez. Así que conectaron las gomas por las que empezó a circular un flujo interminable de dólares y euros, y el enfermo, que parecía clínicamente muerto, empezó a coger color.
Todavía no le han pasado a planta porque aún necesita respiración asistida y persisten los riesgos de una recaída, pero el pronóstico ha cambiado de crítico a solamente grave. De manera que no sabemos por qué hay gente por ahí que dice que el capitalismo ha muerto. ¡Los cojones, va a morir!

- Bueno, pero de esta saldrá otro capitalismo distinto.
Sí los gobiernos van a intentar lavarle la cara (la otra cosa que lo consigan), en especial los gobiernos europeos, y así se lo van a decir a Estados Unidos.
- ¡Es la regulación, estúpido!
- ¿Es a mí?
- ¡Sí, señor Bush, es a usted! ¡Hay que regular los mercados, que tienden a cometer excesos ya a dar sueldos multimillonarios a sus ejecutivos, y primas y bonus y blindajes escandalosos!
- ¡ Oh, yes, pero para lo que me queda en el convento, me cago dentro!
- Pues también es verdad, se lo diremos a Obama, si gana.

Los gobiernos europeos están muy sensibilizados con las tropelías que ha cometido el libre mercado (Zapatero, en concreto, ha dicho que le producen “salpullidos” todas esas primas y bonificaciones), y se han propuesto corregir ese capitalismo más que salvaje. Pero es tarea harto dificultosa. Si estarán acostumbrados eso directivos a derrochar el dinero que algunos de ellos, nada más recibir las inyecciones estatales, se han gastado una pasta en una juerga por todo lo alto. Si es que no tienen vergüenza, o como se dice ahora, tienen vergüenza cero.

Ardua tarea, sí señor. El capitalismo no admite así como así ser regulado por el Estado. Y en cuanto pase a planta y después le den el alta, intenta volver a las andadas. Otra cosa es que hubieran ido a la cárcel todos los chorizos que han organizado esto, banqueros y especuladores, y que los gobiernos ayudaran ahora a las familias y a las pequeñas empresas, directamente con créditos oficiales. Pero le han dado todo el dinero a los bancos. ¡Con lo bien que han demostrado administrarlo! Por cierto, ¡y decían que no había dinero para acabar con el hambre del mundo, y resulta que se acababa con ella apenas con un cero y pico por ciento de todo lo que han soltado para rescatar a los bancos!

Editorial, el Jueves, núm. 1639. (22 al 28 d'octubre 2008)

1912/2008

El Cant del Ocells per nosaltres sempre ha sigut com un himne, sempre que l’àvia l’ha cantat m’he emocionat, i segueix sent així. L’he escollit per fer-te aquest petit homenatge.

La teva biografia ompliria moltes pàgines. Però jo només et vaig conèixer els teus últims 24 anys. Recordo vagament la primera vegada que et vaig conèixer junt amb l’àvia Teresa, quant jo tenia uns tres anys, desprès, recordo les mudances cap a Prats, que estrany sem va fer viure 3 o 4 dies al vell mig de l’Eixample de Barcelona, tantes sirenes i soroll, vam anar al Corte Inglés, em vas comprar uns vestidets per les famoses “barriguitas”, i al cine a veure Superman 2, d’això si que me’n recordo i tan sols tenia 4 anys.

Dormies a casa, i el matí sempre la teva torradeta amb melmelada va ser a llavors quan jo la vaig descobrir, la melmelada. Al cap d’un temps vas canviar del Carrer Montserrat, al Carrer Nou i allà és on et vas quedar, juntament amb l’àvia.

Els estius curts per mi, i massa llargs pels de casa, cada dia anàvem a comprar, a Cal Tres Unces, a Cal Janet, allà on fos, per poder tenir el dinar apunt. Miràvem Veïns, Santa Bàrbara, van ser els primer culebrots que vaig mirar. Vas ser la meva “cangur” durant molt de temps. Tu a la teva cadira fent mitja i l’àvia al silló fent ganxet.

Recordo que et deixava contes, i els meus primers llibres, tota orgullosa, i em vas demanar que mai havies llegit el Petit Príncep i jo tota cofoia un dia te’l vaig regalar. I els peluixos que de bòlit sempre et feien anar.


Sempre hi erets encara que mai diguessis res, erets allà, pel que nosaltres necessitéssim, hi erets. Ara ja no. Com vaig escriure a la teva esquela, t’hem estimat, t’estimem i t’estimarem sempre.

Per la meva tieta Petita.
Natàlia.

PD: he inhabilitat l'opció de comentaris. Merci.

Tardor

Fa dies que hi hem arribat, en alguns llocs han tastat el punt amarg d’aquesta estació, els aiguats. És una de les quatre estacions que més m’agraden, comença el fred, encens la llar de foc, l’olor de les castanyes, substitueixes la “clara” de mitja tarda per un bon cafè amb llet, amb els amics, unes bones xerrades, canvies la roba de l’armari, ( entra la depre dels texans que ja no et van bé.... masses gelats aquest estiu), els constipats (ja el tinc a sobre snif :’( snif ) Un moment vaig a buscar un kleenex, xD. No estic massa inspirada, em falta penjar alguna foto de l’antic post. Com que tinc més caparra que inspiració deixaré una cançoneta.

La Dido, el seu nou single, que el cd sortirà a la venta el pròxim 4 de novembre.
Es posa bé, oi?

Antisocial?

(castellano porque se lo merecen)
Normalmente se tiende a pensar que una persona que esta varias horas delante del ordenador jugando, no trabajando, es un antisocial. Una pregunta, ¿porque trabajando no lo es y jugando si?
Trabajando aun eras más antisocial simplemente porque estas al frente de una pantalla sin hablar con nadie ni haciendo nada que realmente te divierta.
Jugando on-line, evidentemente, conoces a gente, hablas con ellos, y lo importante te diviertes.
Como algunos ya sabéis hace tres años que juego al World of Warcraft. Durante estos años he conocido virtualmente mucha gente. Algunos de ellos se han convertido en amigos. Tres años, casi todos los dias hablando con ellos, algunos han dejado el juego pero el "contacto-contacto", esta.
Esta gente tienen cara y los presento.

Lanami-Naiara-SiulPunky- Simplemnte Luis














Kharma-Aevin- mi Manco. Simplemente Juan Pe, con Luis














Mamada-Pompones-Akane, ahora Tranka. Simplemte Víctor














Kady y Sepho. Iara y Javi

Apofis-Padi. Xavi



















Abaddejota-Luffi-Eledan-Almeavan... Jesús














Slamie-Ñoma. David








Y...
Herrera-Aragmorgh. Moisès. & Traptmag-Curamorgh. Jordi





TO BE CONTINUED, me faltan fotos.
Esto es ser Antisocial. Besos para tod@s

Per primera vegada...

Si nois, és la primera vegada que escric desde casa, desde Prats (quina il·lusió em fa). Ús dec unes fotos del meu fugaç cap de setmana al "pueblu". No són unes grans fotos, són més el que signifiquen per mi que no la foto en si.

"En un lugar de la Mancha de cuyo nombre si quiero acordarme..." la meva versió del Don Pepe de la Mancha (com ho llegeixi, pot provocar algun desperfete en el meu físic, jajjaja) El Bonal, poble del municipi de Porzuna aquí és on va nèixer i crèixer el meu pare, es la Ejpanya profunda, i allà hi han les meves arrels, per això cada cop que ho trepitjo, que per desgràcia han sigut poques vegades, m'emociono, si, em cauen uns llagrimots dels grans, simplement, per no poder-hi anar les vegades que jo voldria, i per la màgia que em portar ser allà.

Estimo aquella terra, com m'estimo la de Prats, lo que he dit abans, són les meves arrels i siguin el territori que siguin les considero les meves terres, casa meva. Ús deixo tres fotos fetes desde la porta on el meu pare sortia cada dia de matinada per anar a "guardar les cabres" i per on va sortir una vegada per venir a treballar a Catalunya on finalment va ser casa seva.

El Bonal.

Em cau la baba...

Començava a ser hora que de fer la presentació oficial de nebots, ús deixo unes fotos de les últimes setmanes, o sigui que potser han variat alguns centrimetres.



Andreu, amb els meus respectius cosins, Txiqui i el Barton, fent un truc de màgia





Kylian, únic, és un terratrèmol. Però oi que és guapo el meu fillol? xDDD El seu somriure és tambè únic















Iria, es preciosa, es la joguina de la casa, per ser l'única nena, aviso té molta mala llet, però és la dolçor personificada quan vol, (amb això s'assembla algu, no se a qui... jajjaja)







i... l'Alex és trempat com el seu pare, li dius qualsevol cosa i ja riu, accepte quan te gana que no està d'històries, ja s'ha li veu no?





Apali ja podreu dir que els coneixeu a tots. Per cert quant ens reunim tots al diumenge a casa, si voleu podeu venir a comprovar el shows que es munten.

Petonets a tots i a totes

Bueno, bueno bueno

Desprès de tants dies, una ja no se’n recorda d’escriure. Aquest últim mes i mig ha sigut, frenètic, de fet, m’he estressat bastant, per una banda sóc feliç com un anís per ser a Prats de nou, des del dia 14 d’agost, una setmaneta de vacances a Peñíscola i san tornem-hi, ara ja no sóc tan feliç només una setmana de vacances m’he quedat amb la mel als llavis.

Tinc una nova casa feta una melda, caixes per tot arreu m’entrebanco cada 3x4, en fi, sort que la morenor de platja tapa els morats.

Avui no faré cap crònica, sé que ús en dec moltes, però em falta passar les fotos al portàtil, cosa que si hi penso demà estarà llest. Visca el "pen drive". :)

A cuidar-se.

http://solohueso.blogspot.com/

Tot va començar fa aproximadament uns tres anys, (com passa el temps) quant em vaig endinsar a l’immens món del World of Warcraft, un MMORPG (massive multiplaying online roler-playing games), resum joc de rol on-line. És addicció pura i dura, és una droga dura. A part del vici que pots arribar agafar, lo millor que té és a nivell social, si. Algunes persones ho posen en dubte, però allà dins tothom té el mateix objectiu, passar-s’ho bé. Crees en poc temps una família “Wowera”, sempre som els mateixos i fora del joc anem a Port Aventura, la Campus Party (això si és pur vici) i fem quedades a un terme mig de la zona geogràfica, entre Vic, València, Madrit, Sevilla, Manresa, Sabadell... Dins del joc, el nostre primer clan es va dir Solo Hueso... el perquè molt senzill, quan feiem les quedades a Prats a casa del meu honorable marit ( jajjajajajaj) Cal Venancio, la iaia Manuela ens preparava el dinar mític macarrons i pollastre “ a la cerveza”, erem a llavors una desena de persones, la dona que volia que estiguéssim ben alimentats ens anava omplint el plat ( mític de les iaies tambè), fins que un estava a punt de rebentar i ella deia : “ Eso, na, eso es Solo Hueso”.

Aquí és on volia anar a parar, desde llavors tota la família “wowera” ens hem identificat amb aquestes dues paraules, i per això tot aquest rotllo per dir-vos que tres d’aquestes persones hem creat un bloc nou, per esbargir-nos del nostre estrés diari i simplement per fer la nostre crònica social particular i molt particular. Ús convido a entrar-hi i simplement a distreure-us quan esteu a l’oficina a casa, vosaltres mateixos, alguna rialla entre línea esta assegurada.

PD: no he trobat el cable de càmara a pc, intentaré extreure-les d’un altre manera.
PD 2: Foto dins del joc dels protagonistes del nou blog.

Salut

I need help

Després de tres mudances la quarta ja fa mandra. Prats- Vic- Guixa- Prats... caixes amunt, caixes avall i l’esquena.. a pendre per ses cul. Doncs si, d’aquí unes setmanes ja seré pradenca, de Prats, perquè ara era pradenca de la Plana...

Per això no postejo, a la feina no em dona temps i a casa no trobo el teclat, mentida :P, serà l’última cosa que endreci. Quant hagi trobat el cable per connectar la càmera digital a l’ordinador faré la crònica del cap de setmana passat, ja que va ser curt i massa intens i vull compartir-lo amb vosaltres. Així doncs fins aviat.

Avui doble publicació al blog.


Estic una mica mosca de la selecció. He de confessar que feia anys que no veia un partit de futbol sencer i amb una setmana de diferencia n’he vist dos, Rússia-Espanya i Alemanya-Espanya. No vull entrar en polèmica, però el mateix dia de la ja famosa final un em va dir: Ara no sé a qui animar a uns fatxes o uns nazis. Amb això ja m’ho van dir tot. Avui es podria dir que esperava l’article setmanal de l’Albert Om al diari Avui i l’ha clavat si senyor, aquí ús el deixo.
Fins aquí punt i final tema seleccions.

'¿Queremos?'
Albert Om
La trampa és voler-nos fer creure que la selecció espanyola és futbol i la catalana és política. Tot el futbol és política i l'Eurocopa, l'autèntica cimera de nacions ALBERT SALAMÉ / ACN

Mentre a Espanya el crit de guerra era Podemos, aquí la pregunta era, com nosaltres, més retorçada: ¿Queremos? I em sembla que no m'equivoco si dic que sí, que majoritàriament Catalunya volia que aquesta Eurocopa la guanyés Espanya. Aquesta és la imatge que ens ha tornat el mirall i ja se sap que, moltes vegades, el que veiem en els miralls no s'ajusta al que hi voldríem veure. Qui sap si aquesta Eurocopa ha servit per fer-nos caure la bena dels ulls de quin és el país real on vivim, que no té per què coincidir amb l'entorn en què nosaltres ens movem, de gent que considera que TV3 és la seva, que sintonitza Catalunya Ràdio i/o RAC 1 i que llegeix l'AVUI cada dia.

La trampa és voler-nos fer creure que la selecció espanyola és futbol i la catalana és política. Tot el futbol és política i l'Eurocopa, l'autèntica cimera de nacions. Els equips de futbol fan molt més per unir territoris que tots els consells de ministres junts. Ara Espanya ja no és aquella selecció cutre, casposa i friqui. Per això, és més fàcil enganxar-s'hi. Per això, i perquè als humans -fins i tot als catalans, tan acostumats a les derrotes- ens agrada pujar al carro dels vencedors.
Aquest estiu veurem a les nostres platges molta gent amb la samarreta de la roja. Hi ha coses de les quals no se'n poden tenir dues. Si s'acosta la selecció espanyola, vol dir que s'allunya la catalana. ¿Podem invertir la tendència? Estic segur que sí, que podemos. La pregunta és: ¿queremos?

Diari “Avui”, 1 de juliol 2008

Post Ressaca

Desprès que les meves neurones hagin acabant d’esternudar i de moquejar, he llegit pràcticament tots els blogs on es parlava de la nostre festa. Tot i en cada un d’ells si reflexava que tots i cada un dels pradencs estem molt i molt orgullosos de la nostre Festa de St. Joan i els Elois, en la qual tots hi participem, ja sigui amb la xaranga, tocant el contrapàs, passejant amb els burros i / o cavalls, anant a la corrida... Tothom del poble hi participa i això és el què fa que les nostres festes sigui tan i tan màgiques per tots nosaltres. Particularment la meva família la de Cal Perusa, sempre ha estat molt involucrada amb tot el que es feia al poble, ja fos el meu avi, el Tiet Pep, el Tiet Manel, els meus cosins, i com jo la majoria de persones sempre han tingut algun familiar molt involucrat i això fa que les generacions darreres gaudeixin el doble de les nostres Festes. Són un punt de trobada per molta gent que fa temps que no veus, ja sigui perquè vius a fora del poble o simplement perquè treballes a fora i no veus ningú, doncs aquells dies són per trobar-se anar a la Fassina a fer un got, anar a la Polivalent a fer un cubata, és la màgia que envolta les Festes, les nostres orgulloses Festes.

Dit això, espero en candeletes el pròxim St. Joan.

Ressaca

Per segona vegada a la meva vida, per raons físiques no he pogut ballar el contrapàs. La primera vegada que no el vaig ballar va ser quant dos mesos abans de la Festa Major vaig, literalment dit, destrossar-me el peu i evidentment en aquell moment d’emoció popular l’únic que es bellugava eren les meves crosses. I aquest any ha sigut la meva segona vegada, que trist tristíssim que per St. Joan, una agafi el grip. Com la majoria sabeu que els últims anys pels Elois, sortia amb els burros del sogre (no penseu malament), a fer la passada, a esmorzar de bon matí al polígon, a fermar els burros al carro i a passejar, aquest any tampoc.

El meu orgull pradenc està dolgut. Recordo que abans d’anar a la plaça, aquell any, em vaig fotre a plorar pensant que potser mai més podria tornar a ballar el contrapàs, ja que a llavors ningú m’assegurava que tornés a caminar. Vaig fer-me una promesa a mi mateixa, que si tornava a caminar podria ballar el contrapàs, i mai més em quedaria mirant com la meva gent el ballen sense mi. Doncs, els aires acondicionats, han fet que aquest any el meu cos no pogués reaccionar, “lo dicho” trist tristíssim, però amb dos jerseis, amb febre, dopada de gelocatils jo era a la plaça, almenys per viure novament l’esperit de les nostres festes. Pels Elois mirant la passada, també des de l’altre banda, sense febre, però amb el cos totalment abatut, d’una nit molt enfebrada.

I avui des de l’oficina, treballant.

Només he de dir una cosa: Visca la Llei de Murphy!

Fa calor

Com veieu amb els títols de les entrades al bloc no sóc molt original.

Fa dies que em plantejo, què escric? , com sempre les meves neurones, estan esvarades, entra la pluja (que ja m’agrada, és relaxant...) i ara calor, es desperten. Que si la vaga dels camioners, per feina lo millor, passes per tot arreu, ara bé sense gasoil no corres gaire. Pensava en fer un petit recopilatori amb enllaços al youtube de les cançons que per mi són imprescindibles al meu mp3 i a la meva llista particular del winamp. Fer una crònica de les meves mudances... aviat aviat ( xDDDD ).

Avui aquest migdia (per cert Isaac no m’ha saludat, ens hem creuat per la carretera, petons) he pujat a Prats, tot una Odissea. Si si. Una carretera acabada de fer, pràcticament amb mig any de vida, i ja fan obres... em perdó, la mare que els va arribar a parir. Ho sento. Amb un mes de pluja ja s’ha mogut tota la terra, i no es soluciona amb una mica de quitrà, sino amb molts i molt quilos de quitrà. Traducció no seran les úniques obres que hi faran, a la que faci una any d’existència aquesta carretera haurà passat més per quiròfan que jo, és un dir. No és molt normal desprès de tants i tants anys esperant una carretera nova, que ens fes guanyar temps a l’hora de desplaçar-nos tardem més que abans. Perdó. Cagum la mare que ho va arribar a parir tot. Perdó. Es que em fa ràbia. El primer dia que vaig passar-hi em va fer il•lusió, vaig pensar per fi guanyarem temps, i una merda a l’espardenya, entre que trobes camions per l’Eix, cotxes lents, camions a la nova carretera, cotxes, tardes amb temps lo mateix, 2 minuts més 2 minuts menys, lo mateix. Ara bé, tema cotxe, descomptant les pujades de l’Eix amb 2na, les frenades per les obres, els sotracs, i vots, el cotxe en si, no queda tan perjudicat. En fi són aquelles coses que un li treuen de polleguera i que realment no hi pot fer res.

I ja tenim la Festa Major aquí, com sempre aquesta Festa Major la visc amb molta il•lusió, i m’agrada, fa que em senti orgullosa de ser una pradenca!!! El cap i a la fi és una Senyora Festa Major! Des de ben petita ballant el contrapàs vestida de traginer, després saltant amb la xaranga i ballant el contrapàs, però molla, això si és tot una experiència, i mentre pugui ho aniré fent any rere any.

Finalment m’he decidit, poso una cançó que per mi va significar un abans i un desprès, aquesta traduïda en català, la van cantar els meus Tiets ( gallina de pell ) quan vaig treure el nas per St. Andreu de Llanars. (Actualment és l'opening de House a Estats Units)



PD: ens veiem dimarts o dimecres.

KDD

Portàtil a punt, la Coca Cola també, doncs a jugar... És lo que té passar-se un cap de setmana envoltada d'amics i fer unes bones partides a l'ordinador i també a la Wii, com podeu veure vosaltres mateixos, el Rayman Rabbits dona per molt, però l'endemà les agulletes... Ja hi ha una espècie de tendinitis per la wii "wii-itis", crec. Aviat m'ho diagnosticaran com segueixi així, tot i que he de reconèixer que a mesura que vas fent les agulles van desapareixent.

Aquestes KDD em deixen feta caldo, entre que dorms poc, menges malament, no descanses (sort dels cafès al Canya), el dilluns quan em llevo penso, “necessito vacances”. Es com quan tornes de la Campus Party, t’estàs una setmana que potser dorms unes 20 hores entre els 5 o 6 dies, menjar súper malament (com que a València no hi ha el canya) encara el doble de malament, però com a les KDD val molt la pena ser-hi i formar-hi part. Al cas de València tens tota la Família mirant la tele per si la “friki” surt. A la Tele no pero el youtube el dilluns següent ja hi ets... Aquesta KDD sé que algú em va gravar jugant a la Wii, però vaig prohibir penjar-ho. (Quins amics, oi?)

Doncs per ara res, més.

Salut!

24-25 /05

Aquest cap de setmana, al local del Jovent, fem la 9ena KDD d'informàtics, més ben dit 9ena KDD de freaks (frikis més vulgar). Espero pensar a carregar la càmara i penjar alguna foto. Aquest any però no crec que porti l'ordinador de taula, pesa massa, amb el portàtil i la Wii ja serà tot un espectacle.

Així doncs tots aquells que volguin venir hi estan convidats.

Ús repto a una partida del Rayman Rabbits, de Wii, qui s'atraveix?

Aquí ús deixo unes de les imatges: la primera foto de cara jo (evidentment) el Trapt (Jordi) i d'esquena el Moi (Herrera) i a la dreta el Padi (Xavi). A la Sala de Plens de l'Ajuntament. La segona un pla general. Aquesta KDD és la de l'any passat per Setmana Santa.

Salut!

S/T

S/T ---> sense títol

Aquets dies plujosos tenien, per mi, la seva pròpia BSO. Normalment aquestes altures de l'any sempre m'entra una nostàlgia un xic depressiva, res fora de lo normal, com hom passa. Per rematar la meva nostàlgia només s’ha de furgar al Youtube, ús deixo un video clip, més que el video clip és la cançó, si és la BSO que fa que aquests dies un xic amargs, s’endolceixen amb aquestes belles notes.

Youtube

Perquè veigueu que el Youtube, i pot sortir qualsevol. Jo mateixa.

Vosaltre mateixo jutgeu (jajajjajaaj)


Aquest primer video si no jugueu o no sabeu què és el World of Warcraft no l'entendreu massa, és un joc online, on juguen 9 millons de persones arreu del món. És basa en una història fantàstica més o menys de temàtica mediaval, cada personatge té un coreografia doncs bé aquestes són les coreografias dels personatges femenins d'aquest joc.




Aquest és únicament dedicat a mi, jajajajaja. Em molt carinyo que el fa fer i penjar la meva Kady (AMOLA!).



Espero que almenys ús enfoteu de mi, que per aixó són, per enfotrese'n de mi.

PD: veieu m'he tret un altre manta de sobre.

He tornat

Perdó.

Febrer, Març, Abril … i si apuro una mica el Maig

Visca la mandra d’escriure, ha rebut masses pressions i ara toca fer els deures. Ai, ai, no he fet la típica còpia de: “Escriure més al blog i no xerraré més a classe”. Buff, quins records, l’última còpia que vaig fer em sembla que era a 2n d’E.S.O., amb l’Alba Bach, mítica professora, (oi?), no parlaré més a classe o més ben dit no faré el boig a la classe. ( Que cosas...)

Sóc lectora de molts blogs però quan jo he d’escriure em marxen les paraules del cap, que estrany no? El problema dels blogs es que per a molt és com un diari personal. “ Mi querido blog, hoy el chico de mis sueños me ha mirado...” (es trist però ho he llegit) D’altres són d’interès professional informàtica, política, o varies coses alhora com viatges, recomanació de música, ... d’aficions en general futbol, videojocs, teatre... Ara me’n recordo que una vegada pel google (dios salve a Gugle) vaig trobar un bloc de cançons i poemes de Nadal. Jo sóc de les típiques persones que pels voltants de Nadal envio felicitacions i aquestes coses, perquè fa Nadal, la majoria per mail i a la família amb la típica felicitació amb decoració nadalenca, doncs bé tot buscant poemes o simples versos per Mandra de fer-ho jo, vaig topar amb aquest blog, vaig pensar qui és el friki que ha creat un bloc per això però no tan sols per Nadal si no que veies poemes postejats a l’Agost (quines ganes), finalment vaig acabar fent un petit vers

Aquí ús el deixo: (guardeu-la amb un lloc ben segur que per Nadal més d’un ho farà servir http://aulapoesianadal.blogspot.com/ )

Ús deixaré un altre link d’un blog que una noia va començar de forma normal i corrent com la gran majoria, doncs el seu blog a tingut tan de ressò que fins hi tot fa reportatges pel 3xl.cat i ha entrevistat el Llucià Ferrer entre d’altres, ella és Gina Tost. Amb el seu blog Ginatonic http://www.ginatonic.net/ (amb el seu propi domini d’internet)

Doncs bé em sembla que avui ja m’he tret una manteta prima de mandra de l’esquena, costa molt quant la portes molt ben posada. Ai l’estrès que n’és de dolent a vegades, com més coses hagi de fer al llarg dels dies, setmanes, ... més madra m’agafa, si ja ho sé un bon cop de bastó.

Fins d’aquí uns mesos, xDDDDD

Re: RE: FW: osona.com

Després de la publicitat que m’han fet hauré de fer els deures ( Isaac, Isaac). Avui vull tractar un tema que literalment en “fot” molta ràbia però molta, potser massa.

Tema fòrum osona.com, si es pot dir fòrum lògicament. Tot entenem un fòrum com un lloc on hom pot exposar diferent idees donant la teva opinió d’aquestes si t’agraden o no. Tinc per costum habitar a diferents fòrums de molts temes, i en tots m’he de registrar per poder escriure, o bé sense registrar-me només puc accedir a pocs llocs, llegir si però escriure-hi no. Doncs bé en aquest fòrum o millor dic, lloc el qual tothom escriu i sempre és el mateix amb diferents noms, posteja i ell mateix es respon, trist. Es que s’ha de veure per entendre-ho www.osona.com a fòrum pobles, tan és el poble on entris, tots estan igual.

Tot s’ha de dir hi he postejat, però em fa ràbia, ja que jo postejo discutint per exemple del camp de futbol amb gespa, ( no és el cas, només un exemple) i veus la resposta que diu que els Gegants són del Soler. Molt bé. Si senyor, coherència total. I lo bo es que el que escriu lo dels gegants del soler sabeu com es diu??? Gegants del Soler (olé). Trist, lo dicho, tristíssim.

El que no entenc es com una web d’aquestes característiques tingui un fòrum d’aquest format tan inútil (per dir-ho d’una manera), on tothom pot entrar amb noms falsos, i repetitius (Pradenc emprenyat, pradenca...) i donar constantment la seva opinió destructiva (la majoria de les vegades) i sense fonament. Tots sabem que quan la gent escriu en un fòrum es pot mal interpretar lo que ha escrit però d’aquesta manera crec que no es mal interpreta sinó que es basa en això no mal interpretis perquè erraràs.

En fi, és la meva humil opinió que tret d’escriure-ho al meu bloc no en treure res, ja que no crec que els administradors i/o “amos” de nació digital facin quelcom per canviar el format del seu ja conegut fòrum.

La meva llista

Normalment tothom té una llista hipotètica de les coses que vol fer durant la seva vida, o que vol intentar fer. La meva llista és llarga, moltes de les coses que hi ha escrites ja les he fet o més ben dit m’han abocat a fer-les, les restants evidentment intentaré de fer-les algunes, ja no hi sóc a temps i altres són impensables.

Avui precisament n’he fet una, més ben dit m’han abocat a fer-ne una. Si. Fa aproximadament uns 4 anys jo estava treballant i estudiant, feia mitja jornada de 10:00h a 14:00h al Caprabo i llavors a corre cuita cap a l’IES Vic. En un dia normal, de llavors, jo estava treballant tranquil·lament (fent de caixera) van entrar unes noies de ètnia gitana i van robar una sèrie d’articles, (cremes solars, sabons...), no va passar res fora de lo normal van marxar amb les butxaques plenes. Seguidament va venir un policia municipal per cursar la denuncia, jo com a caixera vaig veure tot el què havia passat per tant vaig haver de declarar. El cap d’un parell de dies va venir un mosso d’esquadra, vaig a haver de testificar mitjançant unes fotos de carnet fotocopiades unes 10 vegades si eren aquelles noies les que havien fet el robatori.
Doncs pel gener d’aquest any vaig rebre a casa, la citació judicial conforme m’havia de presentar al jutjat núm. 2 de Vic per testificar en contra d’aquestes noies. Vaig quedar totalment petrificada, després de 4 anys com gosen demanar-me això. La mateixa fulla de la citació et diuen la possible condemna que pots jugar-te per no presentar-te en aquest tipus d’esdeveniment: pena de presó, més un quantiosa multa. La meva reflexió va ser mirar la llibreta d’estalvis, i recordar si estava fitxada als mossos. Lògicament la meva llibreta no estava per una sotragada d’uns aproximadament 5.000€ o 9.000€. La segona opció era bona, ja que no estic fixada, però no em veia entre reixes (això no ho tinc a la llista per tan no m’ho podia permetre).

Avui a les 9:30h la menda estava al jutjat núm. 2 de Vic, per testificar en contra d’aquestes noies. Arribo puntual, entren la jutja, el fiscal, la secretaria. Al cap d’un quart d’hora més o menys, surt la secretaria i ens diu: “ens acaben d’avisar que els acusades van de tard” ( ???!??!?!) “per tant fins d’aquí mitja hora una hora no s’ha celebrarà aquest judici” COM???? Pos si, tot seguit he anat a fer un cafetonet amb llet, he tornat, la sala “d’espera” estava abarrotada i les meves acusades enlloc. El rellotge seguia el seu curs fins arribar a les 12:10h no han arribat les meves acusades, evidentment han avançat la sèrie de judicis que hi havia desprès del “meu”. Un cop han arribat les meves acusades han entrat han declarat, seguidament elles deixen la sala i entrem els testimonis, (jo mirant la sala com era, recordant el famós Perry Mason) la senyoria ens comunica: “agradecemos que hayan venido pero las acusadas han aceptado la condena del fiscal, por lo tanto no tendrán que declarar, de nuevo les agradezco que hayan venido.” ( ????!?!?!?!?!!!!!) Flipant tot plegat. Després d’haver perdut, amb molta alegria (per no haver de treballar) tot un matí, perquè les meves acusades no arribaven, i després d’haver-me citat a un judici el qual encara ara no recordo els fets en qüestió, dono suport a totes aquelles persones que esperen incansablement la celebració d’algun judic,i perquè si per robar 4 o 5 cremes solar a un super (que no li vindrà d’això) han hagut de passar 4 anys, els pobres damnificats i/o testimonis es poden esperar assentadets amb una bona butaca de massatges perquè ni ha per cagar-se amb tot i tothom.

Així doncs avui he fet una de les coses de la llista, entrar en un jutjat i descobrir que lo de la tele tot és mentida ( jajjajajajjajajaj cagum el Perry Mason).

Aconsello a totes aquelles persones que per pura casualitat de la vida, hagin viscut o visquin en un futur, un afer similar al meu, els hi diria: Tan bon punt passi, per anar sobre segurs, agafeu el mòbil feu fotos de les persones implicades (per recordar els pròxims 4 anys la seva cara) i amb el mateix mòbil o llibreta i boli apuntar tots els fets, per si mai heu de testificar.

Ara bé aconsello també que si veieu a venir un fet d’aquest tipus ús amagueu sota el taulell i digueu que no heu vist res, per tan no haureu de declarar i la vostre firma no constarà enlloc i així al cap de 4 anys no tindreu remordiments de consciencia per no en recordar-vos de res i tampoc per perdre un preciós dimarts al matí a les vostres respectives feines.

I ara vaig a tatxar amb fosforito, “ veure una sala d’un jutjat per dins” de la meva llista.

Salut!

Canvi d'imatge

Els pocs lectors que tinc a partir d'avui podran veure que el meu bloc a canviat d'aspecte. De fet
a partir d'avui intentaré escriure més periòdicament, suposo que durarà quatre dies, ja em conec, però com he dit ho intentaré.

Quant la meva ment està desocupada sempre penso en temes per poder desarrollar i que quelcom deixi algun comentari per poder respondre, ara bé això realment tan m'ha fa m'agrada escriure quant tinc un bon tema.

Espero doncs saber trobar el tema adequat per poder anar escrivint les meves "frikiades".

Fustració

Recordo de petita, tenia uns contes molt divertits, el dibuixos no eren espectaculars i l’argument els típics “La caputxeta vermella” , “El Patufet”... Encara que fossin una “runa” per mi eren un tresor.

Doncs bé d’un dia per l’altre aquest contes van desaparèixer, llavors tenia uns 4 o 5 anys i mai més els he tornat a veure. El dia que vaig descobrir o vaig pensar que mai més els tornaria a veure el llop, la iaia, la moneda gegant... em vaig sentir impotent. En aquells moments aquells contes eren de les coses que més estimava i apreciava.

Evidentment quan un es fa gran va adquirint nous tresors que passen a ser molt significatius per sobreviure les diferents etapes de la vida. A part que les prioritats de cadascú canvien constantment.

Fa poc, he tornat a perdre un nou tresor que adquiriria d’aquí un temps, però que ja ho tenia, molt meu, molt amb mi. Era el tresor més gran més importat que qualsevol persona pugui tenir en aquesta vida. Novament m’he tornat a sentir impotent molt impotent, lo pitjor de sentir-me impotent a sigut tenir un sentiment de buidor com mai abans havia tingut.

He perdut el meu petit nou tresor, que sense veure’l, sense senti’l, era el tresor més important de tota la meva vida, i sense tenir-lo a les meves mans per poder-lo acariciar, abraçar, petonejar, sempre el portaré gravat al meu cor la única imatge que tinc d’ell.

Al igual que recordo amb dolçor els dibuixos d’aquells contes recordaré amb dolçor i amb mancança del meu petit.

PD: avui és el teu aniversari, al igual que el meu petit tampoc t’he pogut abraçar, espero que tu a ell si. Ús estimo.