Ressaca

Per segona vegada a la meva vida, per raons físiques no he pogut ballar el contrapàs. La primera vegada que no el vaig ballar va ser quant dos mesos abans de la Festa Major vaig, literalment dit, destrossar-me el peu i evidentment en aquell moment d’emoció popular l’únic que es bellugava eren les meves crosses. I aquest any ha sigut la meva segona vegada, que trist tristíssim que per St. Joan, una agafi el grip. Com la majoria sabeu que els últims anys pels Elois, sortia amb els burros del sogre (no penseu malament), a fer la passada, a esmorzar de bon matí al polígon, a fermar els burros al carro i a passejar, aquest any tampoc.

El meu orgull pradenc està dolgut. Recordo que abans d’anar a la plaça, aquell any, em vaig fotre a plorar pensant que potser mai més podria tornar a ballar el contrapàs, ja que a llavors ningú m’assegurava que tornés a caminar. Vaig fer-me una promesa a mi mateixa, que si tornava a caminar podria ballar el contrapàs, i mai més em quedaria mirant com la meva gent el ballen sense mi. Doncs, els aires acondicionats, han fet que aquest any el meu cos no pogués reaccionar, “lo dicho” trist tristíssim, però amb dos jerseis, amb febre, dopada de gelocatils jo era a la plaça, almenys per viure novament l’esperit de les nostres festes. Pels Elois mirant la passada, també des de l’altre banda, sense febre, però amb el cos totalment abatut, d’una nit molt enfebrada.

I avui des de l’oficina, treballant.

Només he de dir una cosa: Visca la Llei de Murphy!