divendres, 24 d’octubre del 2008

el Jueves

Com que aquestes últimes setmanes estic una mica farta de sentir el mateix, vull compartir amb vosaltres un "article" de la ja famosa revista "el Jueves", sobre... El capitalisme, sátira pura i dura, sort n'hi ha ^^

El capitalismo, ese enfermito

El capitalismo gozaba de una aparente buena salud hasta hace un año, pero pilló una infección por eso de las hipotecas subtime y, desde entonces, ha ido de mal en peor. Hace un mes y pico se puso muy grave, muy malito. Parecía que se moría. Pero llegaron los gobiernos (primero el estadounidense y después los europeos), lo metieron en la UCI, y lo han reanimado. El tratamiento, básicamente, ha consistido en trasfusiones multimillonarias para corregir la anemia. ¿La anemia de las familias y las pequeñas empresas? Pues no. A esos que les vayan dando. La anemia de los bancos, que se habían quedado sin sangre, o sea, sin liquidez. Así que conectaron las gomas por las que empezó a circular un flujo interminable de dólares y euros, y el enfermo, que parecía clínicamente muerto, empezó a coger color.
Todavía no le han pasado a planta porque aún necesita respiración asistida y persisten los riesgos de una recaída, pero el pronóstico ha cambiado de crítico a solamente grave. De manera que no sabemos por qué hay gente por ahí que dice que el capitalismo ha muerto. ¡Los cojones, va a morir!

- Bueno, pero de esta saldrá otro capitalismo distinto.
Sí los gobiernos van a intentar lavarle la cara (la otra cosa que lo consigan), en especial los gobiernos europeos, y así se lo van a decir a Estados Unidos.
- ¡Es la regulación, estúpido!
- ¿Es a mí?
- ¡Sí, señor Bush, es a usted! ¡Hay que regular los mercados, que tienden a cometer excesos ya a dar sueldos multimillonarios a sus ejecutivos, y primas y bonus y blindajes escandalosos!
- ¡ Oh, yes, pero para lo que me queda en el convento, me cago dentro!
- Pues también es verdad, se lo diremos a Obama, si gana.

Los gobiernos europeos están muy sensibilizados con las tropelías que ha cometido el libre mercado (Zapatero, en concreto, ha dicho que le producen “salpullidos” todas esas primas y bonificaciones), y se han propuesto corregir ese capitalismo más que salvaje. Pero es tarea harto dificultosa. Si estarán acostumbrados eso directivos a derrochar el dinero que algunos de ellos, nada más recibir las inyecciones estatales, se han gastado una pasta en una juerga por todo lo alto. Si es que no tienen vergüenza, o como se dice ahora, tienen vergüenza cero.

Ardua tarea, sí señor. El capitalismo no admite así como así ser regulado por el Estado. Y en cuanto pase a planta y después le den el alta, intenta volver a las andadas. Otra cosa es que hubieran ido a la cárcel todos los chorizos que han organizado esto, banqueros y especuladores, y que los gobiernos ayudaran ahora a las familias y a las pequeñas empresas, directamente con créditos oficiales. Pero le han dado todo el dinero a los bancos. ¡Con lo bien que han demostrado administrarlo! Por cierto, ¡y decían que no había dinero para acabar con el hambre del mundo, y resulta que se acababa con ella apenas con un cero y pico por ciento de todo lo que han soltado para rescatar a los bancos!

Editorial, el Jueves, núm. 1639. (22 al 28 d'octubre 2008)

dilluns, 6 d’octubre del 2008

1912/2008



El Cant del Ocells per nosaltres sempre ha sigut com un himne, sempre que l’àvia l’ha cantat m’he emocionat, i segueix sent així. L’he escollit per fer-te aquest petit homenatge.

La teva biografia ompliria moltes pàgines. Però jo només et vaig conèixer els teus últims 24 anys. Recordo vagament la primera vegada que et vaig conèixer junt amb l’àvia Teresa, quant jo tenia uns tres anys, desprès, recordo les mudances cap a Prats, que estrany sem va fer viure 3 o 4 dies al vell mig de l’Eixample de Barcelona, tantes sirenes i soroll, vam anar al Corte Inglés, em vas comprar uns vestidets per les famoses “barriguitas”, i al cine a veure Superman 2, d’això si que me’n recordo i tan sols tenia 4 anys.

Dormies a casa, i el matí sempre la teva torradeta amb melmelada va ser a llavors quan jo la vaig descobrir, la melmelada. Al cap d’un temps vas canviar del Carrer Montserrat, al Carrer Nou i allà és on et vas quedar, juntament amb l’àvia.

Els estius curts per mi, i massa llargs pels de casa, cada dia anàvem a comprar, a Cal Tres Unces, a Cal Janet, allà on fos, per poder tenir el dinar apunt. Miràvem Veïns, Santa Bàrbara, van ser els primer culebrots que vaig mirar. Vas ser la meva “cangur” durant molt de temps. Tu a la teva cadira fent mitja i l’àvia al silló fent ganxet.

Recordo que et deixava contes, i els meus primers llibres, tota orgullosa, i em vas demanar que mai havies llegit el Petit Príncep i jo tota cofoia un dia te’l vaig regalar. I els peluixos que de bòlit sempre et feien anar.


Sempre hi erets encara que mai diguessis res, erets allà, pel que nosaltres necessitéssim, hi erets. Ara ja no. Com vaig escriure a la teva esquela, t’hem estimat, t’estimem i t’estimarem sempre.

Per la meva tieta Petita.
Natàlia.

PD: he inhabilitat l'opció de comentaris. Merci.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Tardor

Fa dies que hi hem arribat, en alguns llocs han tastat el punt amarg d’aquesta estació, els aiguats. És una de les quatre estacions que més m’agraden, comença el fred, encens la llar de foc, l’olor de les castanyes, substitueixes la “clara” de mitja tarda per un bon cafè amb llet, amb els amics, unes bones xerrades, canvies la roba de l’armari, ( entra la depre dels texans que ja no et van bé.... masses gelats aquest estiu), els constipats (ja el tinc a sobre snif :’( snif ) Un moment vaig a buscar un kleenex, xD. No estic massa inspirada, em falta penjar alguna foto de l’antic post. Com que tinc més caparra que inspiració deixaré una cançoneta.

La Dido, el seu nou single, que el cd sortirà a la venta el pròxim 4 de novembre.
Es posa bé, oi?