Mmh algú ha sentit aquesta frase últimament. Jo no? o si? De fet "mandaria a Callar" a totes aquelles persones que en fan esment, que realment es repateixen més que l'all. Començat pel mateix que ho va dir, pel que va fer que aquesta pregunta quedés a l'aire i a tots els que estaven en aquella "cimera".
Ara bé el senyor ZP, con un par, defensant l'indefensable, es va comportar com un senyor, ara el Juanca, como que parecia a aquel niño que hace la pataleta en el super, o en plan aquí estoy y aun no sé porque he venio.
Res, bastant patètic tot plegat. Politicament parlant, de l'últim mes només estic identificada amb, la tambè, famosa entrevista del Cadod a TVE. La meva conclusió d'aquella entrevista, a part de que el Sr. Cadod té molt clares les seves ideas, almenys en aquell moment, la gent que va veure l'entrevista in situ o a través de youtube, com jo, saben perquè els catalans som separatistes, i si encara no ho enten que facin replay al youtube.
Abans em sento catalana que espanyola, no crec en la Independència de Catalunya, crec en la nació Catalana i que se'ns respecti com a tal. No es demanar gaire oi? o potser massa?
Ara m'hen recordo que quan estava estudiat Ciencies Socials a 6è de EGB (fa temps) em dien que a Expanya hi havia tres nacions: Catalunya, Euskadi i Galicia. I de gran em diuen que Expanya no hi ha nacions que Expanya és tota ella una nació. Respecte a les nacions si a Expanya ni ha 3 com si n'hi ha 50 és l'opinió de cadascú, del que un s'ha sent i s'identifica, jo m'identifico com a Catalana i la meva nació és Catalunya.
dimarts, 13 de novembre del 2007
dilluns, 1 d’octubre del 2007
Mis neuronas...
Hoy voy a describir mis neuronas.
Jajajjajajaj. ¿ Por qué? Pues porque como hay algun internauta que se mete con ellas, pues le voy a contar porque estas estan gritando siempre.
¿Cómo empezamos? Pues por lo lógico, jajajja. Yo soy diestra, en teoria al ser diestra tengo la parte derecha de mi cerebro más evolucionada, o sea, el hemisferio derecho, según lo que me explicaron en 1ro de baxillerato, en psicologia, el hemisferio derecho hace referencia a las aptitudes cientificas, ¡iep!, me voy ha explicar: a ver, esta teoria, (o no?) nos dice, que por el mero hecho de ser diestra tengo las aptitudes cientificas más desarrolladas. Ahora bien, si esta teoria fuera buena, la física, la química, las mates serian mi fuerte no? Pues va ser que no, desde más o menos los 11 años que las mates no las he podido ver ni en pintura, será porque siempre las suspendia, jajajjajajajajajja.
Entonces, ¿ Porqué la menda lerenda siempre le ha gustado más o le ha tirado más las aptitudes (por llamarlas de algún modo) artisitcas? ¡ajá! sé por qué. (ahora biene cuanda mi amigo internauta que se rie de mis neuronas caerá de la silla) Pues porque durante una epoca a los 11 años aproximadamente, me dio por comprarme libritos de caligrafia (si ¡LOL!) pero no porque mi letra fuera mala, NOOOO! era por aprender ha escribir con la mano izquierda.
A partir de ese momento me empezo a fascinar el Teatro, la lectura, la Historia del Arte, me empezó a dar por escribir obras de Teatro... En fin, ¡¡¡¡mi hemisferio izquierdo despertó!!!
Amigo internauta vés porque mis preciadas neuronas tanto las cientificas como las artisticas, chocan entre unas y las otras. Porque las pobres aun no saben con cuales deben chocar con las cienficas o con las artisticas. Por eso mis niñas estas motivadas se van de un lado al otro sin saber donde ir, no encuentran su propia autodeterminación no saben si son Kas naranja o Kas limon. You understand me, now?
Normalmente, la parte artistica es la da más humor a mi persona, cuando se mezclan no hay quien las pare, ayyyyy mis nenas.... quietas.... quietas..... se estan revolucionando..... noooo.... JAU..... mejor que pare de hablar de ellas que se estan despertando y luego acabamos aniquilando las "pobres" victimas del 11-s
Muaquis ^^
Jajajjajajaj. ¿ Por qué? Pues porque como hay algun internauta que se mete con ellas, pues le voy a contar porque estas estan gritando siempre.
¿Cómo empezamos? Pues por lo lógico, jajajja. Yo soy diestra, en teoria al ser diestra tengo la parte derecha de mi cerebro más evolucionada, o sea, el hemisferio derecho, según lo que me explicaron en 1ro de baxillerato, en psicologia, el hemisferio derecho hace referencia a las aptitudes cientificas, ¡iep!, me voy ha explicar: a ver, esta teoria, (o no?) nos dice, que por el mero hecho de ser diestra tengo las aptitudes cientificas más desarrolladas. Ahora bien, si esta teoria fuera buena, la física, la química, las mates serian mi fuerte no? Pues va ser que no, desde más o menos los 11 años que las mates no las he podido ver ni en pintura, será porque siempre las suspendia, jajajjajajajajajja.
Entonces, ¿ Porqué la menda lerenda siempre le ha gustado más o le ha tirado más las aptitudes (por llamarlas de algún modo) artisitcas? ¡ajá! sé por qué. (ahora biene cuanda mi amigo internauta que se rie de mis neuronas caerá de la silla) Pues porque durante una epoca a los 11 años aproximadamente, me dio por comprarme libritos de caligrafia (si ¡LOL!) pero no porque mi letra fuera mala, NOOOO! era por aprender ha escribir con la mano izquierda.
A partir de ese momento me empezo a fascinar el Teatro, la lectura, la Historia del Arte, me empezó a dar por escribir obras de Teatro... En fin, ¡¡¡¡mi hemisferio izquierdo despertó!!!
Amigo internauta vés porque mis preciadas neuronas tanto las cientificas como las artisticas, chocan entre unas y las otras. Porque las pobres aun no saben con cuales deben chocar con las cienficas o con las artisticas. Por eso mis niñas estas motivadas se van de un lado al otro sin saber donde ir, no encuentran su propia autodeterminación no saben si son Kas naranja o Kas limon. You understand me, now?
Normalmente, la parte artistica es la da más humor a mi persona, cuando se mezclan no hay quien las pare, ayyyyy mis nenas.... quietas.... quietas..... se estan revolucionando..... noooo.... JAU..... mejor que pare de hablar de ellas que se estan despertando y luego acabamos aniquilando las "pobres" victimas del 11-s
Muaquis ^^
dimecres, 19 de setembre del 2007
19/09
AMISTAT : Lligam afectuós entre dues persones, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang (significat segons els diccionari de la llengua catalana)
Lligam afectuós entre dues persones o més de dues.
Afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang, més ben dit persona aliena a la teva família que la consideres com a tal.
Això a qué bé?
Doncs aquest dies un amic o un germá pateix, la qual cosa significa que jo pateixo. (El verb patir no seria l'adequat però és l'únic que sintetiza el que està passant.)
Algú de vosaltres recorda un famós anunci de Tv de la Creu Roja, que un nadó estava mirant la televisió i en aquesta es veu un nen de color plorant i aquest s'acosta a la tele i li dona al seu xumet?
Això és el que m'han ensenyat a mi, ajudar qui ho necesita. L'exemple que he posat la conclusió seria ajudar a tothom encara que no el coneguis. I quant és un germà (amic) que necessita la teva ajuda? En aquest cas, jo, aniria a la farmàcia i compraria tots els xumets que hi haguessin a l'expositor.
El meu germà (amic) li portaria tots els xumets, pero la nostre edat ja no ens consola un xumet. Ens consolen les abraçades fortes, on transmets tots els teus bons sentiments, una bona xerrada en un bar amb un bon cafè amb llet. El consoles fent-li companyia, encara que regni el silenci. Depenen de les circumstàncies les paraules sobren. Em vé a la memòria un frase d'aquelles tan mítiques, un silenci val per 1000 paraules, certa. Perquè dir un: " o sento " si pots enviar una mirada a l'altre persona dient-li el mateix. Prefereixo la mirada ja que més representativa que dues paraules.
Deixo aquí un link d'un video i la lletra d'aquest:
Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
com un raig de llum
dins la teva foscor
Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic
Si la boira te’n revolta
i els núvols tapen el cels
i un vent fred del nord
sembla gelar-te el cor
Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
tocant la porta
a punt d’entrar
Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
és esperançador saber que tens amics
La gent pot ser indiferent
quan sofreixes t’ignoren
no perdis mai el coratge
no et desanimis
Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic
Tens un amic
tens un amic
tens un amic
en mi tens un amic
Lligam afectuós entre dues persones o més de dues.
Afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang, més ben dit persona aliena a la teva família que la consideres com a tal.
Això a qué bé?
Doncs aquest dies un amic o un germá pateix, la qual cosa significa que jo pateixo. (El verb patir no seria l'adequat però és l'únic que sintetiza el que està passant.)
Algú de vosaltres recorda un famós anunci de Tv de la Creu Roja, que un nadó estava mirant la televisió i en aquesta es veu un nen de color plorant i aquest s'acosta a la tele i li dona al seu xumet?
Això és el que m'han ensenyat a mi, ajudar qui ho necesita. L'exemple que he posat la conclusió seria ajudar a tothom encara que no el coneguis. I quant és un germà (amic) que necessita la teva ajuda? En aquest cas, jo, aniria a la farmàcia i compraria tots els xumets que hi haguessin a l'expositor.
El meu germà (amic) li portaria tots els xumets, pero la nostre edat ja no ens consola un xumet. Ens consolen les abraçades fortes, on transmets tots els teus bons sentiments, una bona xerrada en un bar amb un bon cafè amb llet. El consoles fent-li companyia, encara que regni el silenci. Depenen de les circumstàncies les paraules sobren. Em vé a la memòria un frase d'aquelles tan mítiques, un silenci val per 1000 paraules, certa. Perquè dir un: " o sento " si pots enviar una mirada a l'altre persona dient-li el mateix. Prefereixo la mirada ja que més representativa que dues paraules.
Deixo aquí un link d'un video i la lletra d'aquest:
Si et sents trist i emboirat
i necessites una ma
si les coses
les coses no et roden bé
i necessites una ma
si les coses
les coses no et roden bé
Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
com un raig de llum
dins la teva foscor
Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic
Si la boira te’n revolta
i els núvols tapen el cels
i un vent fred del nord
sembla gelar-te el cor
Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
tocant la porta
a punt d’entrar
Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
és esperançador saber que tens amics
La gent pot ser indiferent
quan sofreixes t’ignoren
no perdis mai el coratge
no et desanimis
Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic
Tens un amic
tens un amic
tens un amic
en mi tens un amic
Tens una germana i un germà.
Una persona mai mor mentres i hagi algú que la recordi.
T'estimem.
dimecres, 12 de setembre del 2007
11 de setembre (català)
11 de setembre
Per alguns un dia que caldria oblidar, per altres un dia per celebrar.
Per mi les dues coses, oblidar doncs bé, crec que sabeu per on vaig 11-S NY, mundialment va ser un cop molt fort, els avions impactant a les torres bessones, pero bé crec que hom esta fart de la mateixa cançó almenys els últims 6 onze de setembres, respecto totalment les families el seu dolor, se'l podrien guardar una miqueta. Potser es una mica salvetjada aquest comentari pero ho crec realement ¿quanta gent ha perdut algun esser estimat, així? Pocs, pero encara masses. ¿quanta gent perd essers estimats ingusntament? Molts milers al dia. (accidents de trànsit, malalties injustes) D'això qui en fa ressó? Qui en fa propaganda? Crec que ningú, si no és un accident molt fort on perden la vida moltes persones, o per un estadística. Trist molt Trist.
Dins la història de Catalunya aquesta data més que celebració hauria de ser d'oblit, ja que 11 de setembre del 1714 es la data en què les tropes de Felip V van acabar de conquerir Barcelona, i així Catalunya. Això s'ha celebra que masoques que som, Déu meu.
Per altre banda jo celebro, primer que es un dia de festa, la nostre festa, la festa dels Catalans (tots els que viuen a Catalunya). Digueme patriotica o no, pero cada any que sento el Cant dels Segadors per la Tv, s'em posa la pell de gallina. Poques vegades em passa, evidentment amb l'himne d'Expanya no em pasa. L'últim cop va ser dilluns, al Palau Sant Jordi quan l'escolania de Montserrat va cantar al Cant dels Ocells, davant del 14è Dalai Lama. Va ser una sensació rara, em va venir com un fred de cop, seguidament els péls de punta. (del Dalai Lama recareix un altre post).
Recordo una cançó de Sau, evidentment es titula 11 de setembre, i fa referencia a la macro manifestació de St. Boi de Llobregat de l'any 76, el primer 11 de setembre sense el Paco. Moltes vegades penso, on s'han ficat tota aquesta gent? Els que aquell dia, demanaven "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". Ara tenim la llibertat, que ells demanaven, Amnistia dintre del que cap tambè, Estatut, val més no encetar tema del 2n Estatut d'Autonomia. Què no hi ha res més a reivindicar? o tot s'acaba amb això? Eren altres temps, despres de vora 40 anys de no poder parlar la seva llengua, de no ser lliures, suposo que si ho haguès viscut ara en parlaria d'una altre manera.
Ara fa un any i un dia, jo i el "Macu" vem aterrar a Dublín, preciosa ciutat. Encara recordo els comentaris, no et fa por agafar un avió l'11 de setembre? resposta: em fa por la gent com tu, fent aquests comentaris. (na fent) La qüestió si ha de passar quelcom passarà igual encara que no volguem, per tant, Carpe Diem!
Lluitar per que tots volem, que és la nostre felicitat i la de la gent del nostre voltant. Amb Estatut o sense, amb 11-S's o sense (que millor que no però, és lo que hay), sempre per arribar allò que hom vol, ser Feliç com un anís.
Jo ho sóc, gràcies a la meva gent, family, amics (K), gràcies a vosaltres sé d'on sóc i sé estimar-me la meva terra, i sé estimar-vos a vosaltres, que sempre esteu al meu costat i crec que jo al vostre.
Amb aquesta notable retòria, deixaré d'escriure per avui, estic massa influenciada de masses coses i ho barrejo tot, però almenys s'enten.
Carpe diem!
Per alguns un dia que caldria oblidar, per altres un dia per celebrar.
Per mi les dues coses, oblidar doncs bé, crec que sabeu per on vaig 11-S NY, mundialment va ser un cop molt fort, els avions impactant a les torres bessones, pero bé crec que hom esta fart de la mateixa cançó almenys els últims 6 onze de setembres, respecto totalment les families el seu dolor, se'l podrien guardar una miqueta. Potser es una mica salvetjada aquest comentari pero ho crec realement ¿quanta gent ha perdut algun esser estimat, així? Pocs, pero encara masses. ¿quanta gent perd essers estimats ingusntament? Molts milers al dia. (accidents de trànsit, malalties injustes) D'això qui en fa ressó? Qui en fa propaganda? Crec que ningú, si no és un accident molt fort on perden la vida moltes persones, o per un estadística. Trist molt Trist.
Dins la història de Catalunya aquesta data més que celebració hauria de ser d'oblit, ja que 11 de setembre del 1714 es la data en què les tropes de Felip V van acabar de conquerir Barcelona, i així Catalunya. Això s'ha celebra que masoques que som, Déu meu.
Per altre banda jo celebro, primer que es un dia de festa, la nostre festa, la festa dels Catalans (tots els que viuen a Catalunya). Digueme patriotica o no, pero cada any que sento el Cant dels Segadors per la Tv, s'em posa la pell de gallina. Poques vegades em passa, evidentment amb l'himne d'Expanya no em pasa. L'últim cop va ser dilluns, al Palau Sant Jordi quan l'escolania de Montserrat va cantar al Cant dels Ocells, davant del 14è Dalai Lama. Va ser una sensació rara, em va venir com un fred de cop, seguidament els péls de punta. (del Dalai Lama recareix un altre post).
Recordo una cançó de Sau, evidentment es titula 11 de setembre, i fa referencia a la macro manifestació de St. Boi de Llobregat de l'any 76, el primer 11 de setembre sense el Paco. Moltes vegades penso, on s'han ficat tota aquesta gent? Els que aquell dia, demanaven "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". Ara tenim la llibertat, que ells demanaven, Amnistia dintre del que cap tambè, Estatut, val més no encetar tema del 2n Estatut d'Autonomia. Què no hi ha res més a reivindicar? o tot s'acaba amb això? Eren altres temps, despres de vora 40 anys de no poder parlar la seva llengua, de no ser lliures, suposo que si ho haguès viscut ara en parlaria d'una altre manera.
Ara fa un any i un dia, jo i el "Macu" vem aterrar a Dublín, preciosa ciutat. Encara recordo els comentaris, no et fa por agafar un avió l'11 de setembre? resposta: em fa por la gent com tu, fent aquests comentaris. (na fent) La qüestió si ha de passar quelcom passarà igual encara que no volguem, per tant, Carpe Diem!
Lluitar per que tots volem, que és la nostre felicitat i la de la gent del nostre voltant. Amb Estatut o sense, amb 11-S's o sense (que millor que no però, és lo que hay), sempre per arribar allò que hom vol, ser Feliç com un anís.
Jo ho sóc, gràcies a la meva gent, family, amics (K), gràcies a vosaltres sé d'on sóc i sé estimar-me la meva terra, i sé estimar-vos a vosaltres, que sempre esteu al meu costat i crec que jo al vostre.
Amb aquesta notable retòria, deixaré d'escriure per avui, estic massa influenciada de masses coses i ho barrejo tot, però almenys s'enten.
Carpe diem!
dimecres, 8 d’agost del 2007
Observar (català)
Cada dia, quant arribo a la feina llegeixo el diari online, ja que no puc anar-lo a comprar dia rere dia. Apart de llegir el diari, només el que considero llegible (no política, xD), enllaço directament amb un altre web de noticies però del Lluçanès. M'entero de coses o fets que desde la Plana una no s'entera, llavors m'adono que dia rere dia trobu a faltar la meva terra.
Ahir per casualitat ( no tenia feina ¬¬) vaig anar a parar a una mena de bloc de l'Andreu Buenafuente, vaig llegir un parell de post, un que parlava del canvi de cadena de televisió i l'altre sobre el què esta passant a Barcelona i Endesa, dins d'aquest post o article parlava de que molta gent no entèn perquè moltes persones estimen les seves ciutats o pobles. Jo sòc d'aquelles que s'estima el seu poble i la seva Comarca ( o sub-comarca ¬¬).
Prats m'ha vist creixer a mi i la meva família, l'avi, mare, tiets, nomès per aquest sol fet m'ha l'estimo, i com tot amor tinc enyorança, és trist, però encara ho és més quant recordo on va creixer el meu pare, em ve una mena de nostàlgia xunga. Perque Prats ara em queda relativament aprop però el Bonal sempre estarà allà al mig de l'Expaña profunda, lluny per poder-hi passejar cada vespre, lluny per poder-hi xerrar amb la gent, lluny per poder-la estimar encara més. Aviat Prats em tornarà a tenir cada dia, pero el Bonal mai sé quant hi podré tornar a passejar als vespres.
Aquests llocs al igual que les persones han viscut o han sigut escenari de moltes històries, per això penso que tenen com un esperit que es mantè viu quant et recordes d'ells.
La "petita" de Cal Perusa.
Ahir per casualitat ( no tenia feina ¬¬) vaig anar a parar a una mena de bloc de l'Andreu Buenafuente, vaig llegir un parell de post, un que parlava del canvi de cadena de televisió i l'altre sobre el què esta passant a Barcelona i Endesa, dins d'aquest post o article parlava de que molta gent no entèn perquè moltes persones estimen les seves ciutats o pobles. Jo sòc d'aquelles que s'estima el seu poble i la seva Comarca ( o sub-comarca ¬¬).
Prats m'ha vist creixer a mi i la meva família, l'avi, mare, tiets, nomès per aquest sol fet m'ha l'estimo, i com tot amor tinc enyorança, és trist, però encara ho és més quant recordo on va creixer el meu pare, em ve una mena de nostàlgia xunga. Perque Prats ara em queda relativament aprop però el Bonal sempre estarà allà al mig de l'Expaña profunda, lluny per poder-hi passejar cada vespre, lluny per poder-hi xerrar amb la gent, lluny per poder-la estimar encara més. Aviat Prats em tornarà a tenir cada dia, pero el Bonal mai sé quant hi podré tornar a passejar als vespres.
Aquests llocs al igual que les persones han viscut o han sigut escenari de moltes històries, per això penso que tenen com un esperit que es mantè viu quant et recordes d'ells.
La "petita" de Cal Perusa.
dimarts, 7 d’agost del 2007
Resaca
Si si, resaca.
Días como hoy, que la lluvia hace acto de presencia. Mis pensamientos y mis emociones se manifiestan.
Hace unos quince días estaba en Valencia, en la Campus Party, ciertamente esta edición no fue como la que yo recordaba. Estuvo apagada, desmotivada, en fin. Contenta de haber ido, evidentemente que si, pero la próxima.... aún faltan días, y muchas cosas a suceder.
Hace unos ocho días estaba en Esterri d'Àneu, precioso y magico lugar en la falda de los Pirineos más occidentales. Un brisa fría que acariciaba demasiado mi piel ( que frío diosh). El Sol tostaba demasiado. Tienen razón aquellos que dicen que nunca estamos contentos con que tenemos. Muy Cierto.
Hace un día que he vuelto a trabajar y encima con mucho más trabajo de lo normal. Resaca vacacional, será eso. ¿o más bien me he levantado con mal pie? Ezo no. :)
Hace unas horitas que llueve, me encanta, estas relajado, miras tu mesa de trabajo y te da igual que los papeles sobrepasen la pantalla del pc, da igual, esta lloviendo y esto me relaja. No hace calor, pasa un airecillo dulce que me hace recordar esos paseos en la Bella Irlanda, que tanto me enamoró, espero poder volver algún día. Si estuviese escribiendo desde ese primer Hotel que justo al lado de la mesa había la ventana, mis palabras sería otras, desde aquí son más bien pesimistas desde allí estarían cargadas de optismo. ¿Porque? Porque allí miras por la ventana y esta lloviendo te giras mirando a la pantalla, te girar por inercia, porque un rayo de Sól te esta más bien molestando.
Resaca, nostalgia y felicidad
Días como hoy, que la lluvia hace acto de presencia. Mis pensamientos y mis emociones se manifiestan.
Hace unos quince días estaba en Valencia, en la Campus Party, ciertamente esta edición no fue como la que yo recordaba. Estuvo apagada, desmotivada, en fin. Contenta de haber ido, evidentemente que si, pero la próxima.... aún faltan días, y muchas cosas a suceder.
Hace unos ocho días estaba en Esterri d'Àneu, precioso y magico lugar en la falda de los Pirineos más occidentales. Un brisa fría que acariciaba demasiado mi piel ( que frío diosh). El Sol tostaba demasiado. Tienen razón aquellos que dicen que nunca estamos contentos con que tenemos. Muy Cierto.
Hace un día que he vuelto a trabajar y encima con mucho más trabajo de lo normal. Resaca vacacional, será eso. ¿o más bien me he levantado con mal pie? Ezo no. :)
Hace unas horitas que llueve, me encanta, estas relajado, miras tu mesa de trabajo y te da igual que los papeles sobrepasen la pantalla del pc, da igual, esta lloviendo y esto me relaja. No hace calor, pasa un airecillo dulce que me hace recordar esos paseos en la Bella Irlanda, que tanto me enamoró, espero poder volver algún día. Si estuviese escribiendo desde ese primer Hotel que justo al lado de la mesa había la ventana, mis palabras sería otras, desde aquí son más bien pesimistas desde allí estarían cargadas de optismo. ¿Porque? Porque allí miras por la ventana y esta lloviendo te giras mirando a la pantalla, te girar por inercia, porque un rayo de Sól te esta más bien molestando.
Resaca, nostalgia y felicidad
dijous, 19 de juliol del 2007
Ya no tengo uñas!
Diosh, que nervios el Lunes en la Campus Party, con toooos los coleguis woweros, ex-woweros. Que ganas tengo de pegar collejas xDDDDDD ( y muchos besos).
Cinco días super intensos, cargados de cachondeo y sobretodo que no falte nuestro querido frikismo, jugar lo que se dice jugar se juega poco, pero estas con buena gente, a la que solo ves contados días del año, pero que hablas con ellos todos los días. My second family.
Mis nenes mis amoles (como dice mi Kadyta), tengo ganas muchas ganas, y lo que más me dolerá sera el viernes cuando tenga que decirós aio!, pero de momento solo pensar que la Campus esta a la vuelta de la esquina y que cunda el pánico en youtube, porque este año habrá más xDDDDDDDDD
Kiss
Cinco días super intensos, cargados de cachondeo y sobretodo que no falte nuestro querido frikismo, jugar lo que se dice jugar se juega poco, pero estas con buena gente, a la que solo ves contados días del año, pero que hablas con ellos todos los días. My second family.
Mis nenes mis amoles (como dice mi Kadyta), tengo ganas muchas ganas, y lo que más me dolerá sera el viernes cuando tenga que decirós aio!, pero de momento solo pensar que la Campus esta a la vuelta de la esquina y que cunda el pánico en youtube, porque este año habrá más xDDDDDDDDD
Kiss
dimecres, 18 de juliol del 2007
mmmhh perfil?
Hace 5 minutos que he inaugurado este blog, pero debo hacer una pequeña descripción de mi misma, cosa que puedo hacer en un abrir y cerrar de ojos, pero prefiero que la gente que minimamente me conoce haga comentarios, lueguito los voy a resumir y voy a editar mi perfil segun las diferente opiniones.
Welcome
Había una vez...
No
Erasé una vez...
Nops
Una vegada hi havia..
nu nu
En fin, Serafín, realmente nunca en mi vida, he sido capaz de tener cualquier tipo de diario, secreto alguno menos, pero la idea de escribir lo que me pasa por la cabeza (como nuestro amigo Bart S) Mola jijijiiji.
Pues eso bienvenido y disfrutad.
No
Erasé una vez...
Nops
Una vegada hi havia..
nu nu
En fin, Serafín, realmente nunca en mi vida, he sido capaz de tener cualquier tipo de diario, secreto alguno menos, pero la idea de escribir lo que me pasa por la cabeza (como nuestro amigo Bart S) Mola jijijiiji.
Pues eso bienvenido y disfrutad.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)