Abans de festes, com “miopa” que sóc, de lluny no veig tres dalt d’un burro, vaig canviar-me les ulleres, no molt “fashion” però no em queden del tot malament, xD. I tot i que eren pre-festes l’òptica feien rebaixes, si si si, 2 ulleres per 90 leuros. Uoooo! Amb la crisi segur que s’han forrat, almenys amb mi, 90 euros a la serva caixa. Recordo la primera vegada que em vaig posar ulleres, ja fa uns quants dies, simplement flipava, de com eren les coses realment, feia temps que no m’hi veia, però com que a llavors moltes amigues en portaven, alguns creien que ho deia perquè jo també en volia portar, la cara que li va quedar a la meva mare quan l’oculista la va, per dir-ho d’alguna manera, renyar per no fer-me cas... una imatge val més que mil paraules (perdó, Mayte, però es que va ser la primera vegada que vaig veure algú que t’intimidava). Continuo doncs ho veia tot a la perfecció, els primers dies, al tenir una certa graduació (la suficient com per marejar a un cavall) m’havia de posar les ulleres a estones, però com que per naturalesa sóc sadomaso, les portava tot el dia, simplement perquè disfrutava tant observant, mirant, descobrint... que el mareig l’apagava el que meu desig continu de veure i veure...
Encara ara quan canvio d’ulleres tinc aquesta sensació de veure i descobrir noves coses... La pega... que ho tinc tot descobert...
Filosòficament parlant, m’agradaria no veure-hi, no veure com persones que estimes, han de lluitar molt fort per viure, altres que s’enfonsen per superar un passat molt dur que pesa i pesarà a l’esquena de molts... i sobretot veure que no veuen més enllà del que ha passat.
Hauré d’anar acompanyar alguns a l’oculista perquè almenys vegin, descobreixin, mirin i observin... tal com vaig fer jo.
