http://solohueso.blogspot.com/

Tot va començar fa aproximadament uns tres anys, (com passa el temps) quant em vaig endinsar a l’immens món del World of Warcraft, un MMORPG (massive multiplaying online roler-playing games), resum joc de rol on-line. És addicció pura i dura, és una droga dura. A part del vici que pots arribar agafar, lo millor que té és a nivell social, si. Algunes persones ho posen en dubte, però allà dins tothom té el mateix objectiu, passar-s’ho bé. Crees en poc temps una família “Wowera”, sempre som els mateixos i fora del joc anem a Port Aventura, la Campus Party (això si és pur vici) i fem quedades a un terme mig de la zona geogràfica, entre Vic, València, Madrit, Sevilla, Manresa, Sabadell... Dins del joc, el nostre primer clan es va dir Solo Hueso... el perquè molt senzill, quan feiem les quedades a Prats a casa del meu honorable marit ( jajjajajajaj) Cal Venancio, la iaia Manuela ens preparava el dinar mític macarrons i pollastre “ a la cerveza”, erem a llavors una desena de persones, la dona que volia que estiguéssim ben alimentats ens anava omplint el plat ( mític de les iaies tambè), fins que un estava a punt de rebentar i ella deia : “ Eso, na, eso es Solo Hueso”.

Aquí és on volia anar a parar, desde llavors tota la família “wowera” ens hem identificat amb aquestes dues paraules, i per això tot aquest rotllo per dir-vos que tres d’aquestes persones hem creat un bloc nou, per esbargir-nos del nostre estrés diari i simplement per fer la nostre crònica social particular i molt particular. Ús convido a entrar-hi i simplement a distreure-us quan esteu a l’oficina a casa, vosaltres mateixos, alguna rialla entre línea esta assegurada.

PD: no he trobat el cable de càmara a pc, intentaré extreure-les d’un altre manera.
PD 2: Foto dins del joc dels protagonistes del nou blog.

Salut

I need help

Després de tres mudances la quarta ja fa mandra. Prats- Vic- Guixa- Prats... caixes amunt, caixes avall i l’esquena.. a pendre per ses cul. Doncs si, d’aquí unes setmanes ja seré pradenca, de Prats, perquè ara era pradenca de la Plana...

Per això no postejo, a la feina no em dona temps i a casa no trobo el teclat, mentida :P, serà l’última cosa que endreci. Quant hagi trobat el cable per connectar la càmera digital a l’ordinador faré la crònica del cap de setmana passat, ja que va ser curt i massa intens i vull compartir-lo amb vosaltres. Així doncs fins aviat.

Avui doble publicació al blog.


Estic una mica mosca de la selecció. He de confessar que feia anys que no veia un partit de futbol sencer i amb una setmana de diferencia n’he vist dos, Rússia-Espanya i Alemanya-Espanya. No vull entrar en polèmica, però el mateix dia de la ja famosa final un em va dir: Ara no sé a qui animar a uns fatxes o uns nazis. Amb això ja m’ho van dir tot. Avui es podria dir que esperava l’article setmanal de l’Albert Om al diari Avui i l’ha clavat si senyor, aquí ús el deixo.
Fins aquí punt i final tema seleccions.

'¿Queremos?'
Albert Om
La trampa és voler-nos fer creure que la selecció espanyola és futbol i la catalana és política. Tot el futbol és política i l'Eurocopa, l'autèntica cimera de nacions ALBERT SALAMÉ / ACN

Mentre a Espanya el crit de guerra era Podemos, aquí la pregunta era, com nosaltres, més retorçada: ¿Queremos? I em sembla que no m'equivoco si dic que sí, que majoritàriament Catalunya volia que aquesta Eurocopa la guanyés Espanya. Aquesta és la imatge que ens ha tornat el mirall i ja se sap que, moltes vegades, el que veiem en els miralls no s'ajusta al que hi voldríem veure. Qui sap si aquesta Eurocopa ha servit per fer-nos caure la bena dels ulls de quin és el país real on vivim, que no té per què coincidir amb l'entorn en què nosaltres ens movem, de gent que considera que TV3 és la seva, que sintonitza Catalunya Ràdio i/o RAC 1 i que llegeix l'AVUI cada dia.

La trampa és voler-nos fer creure que la selecció espanyola és futbol i la catalana és política. Tot el futbol és política i l'Eurocopa, l'autèntica cimera de nacions. Els equips de futbol fan molt més per unir territoris que tots els consells de ministres junts. Ara Espanya ja no és aquella selecció cutre, casposa i friqui. Per això, és més fàcil enganxar-s'hi. Per això, i perquè als humans -fins i tot als catalans, tan acostumats a les derrotes- ens agrada pujar al carro dels vencedors.
Aquest estiu veurem a les nostres platges molta gent amb la samarreta de la roja. Hi ha coses de les quals no se'n poden tenir dues. Si s'acosta la selecció espanyola, vol dir que s'allunya la catalana. ¿Podem invertir la tendència? Estic segur que sí, que podemos. La pregunta és: ¿queremos?

Diari “Avui”, 1 de juliol 2008

Post Ressaca

Desprès que les meves neurones hagin acabant d’esternudar i de moquejar, he llegit pràcticament tots els blogs on es parlava de la nostre festa. Tot i en cada un d’ells si reflexava que tots i cada un dels pradencs estem molt i molt orgullosos de la nostre Festa de St. Joan i els Elois, en la qual tots hi participem, ja sigui amb la xaranga, tocant el contrapàs, passejant amb els burros i / o cavalls, anant a la corrida... Tothom del poble hi participa i això és el què fa que les nostres festes sigui tan i tan màgiques per tots nosaltres. Particularment la meva família la de Cal Perusa, sempre ha estat molt involucrada amb tot el que es feia al poble, ja fos el meu avi, el Tiet Pep, el Tiet Manel, els meus cosins, i com jo la majoria de persones sempre han tingut algun familiar molt involucrat i això fa que les generacions darreres gaudeixin el doble de les nostres Festes. Són un punt de trobada per molta gent que fa temps que no veus, ja sigui perquè vius a fora del poble o simplement perquè treballes a fora i no veus ningú, doncs aquells dies són per trobar-se anar a la Fassina a fer un got, anar a la Polivalent a fer un cubata, és la màgia que envolta les Festes, les nostres orgulloses Festes.

Dit això, espero en candeletes el pròxim St. Joan.