dimecres, 8 d’agost del 2007

Observar (català)

Cada dia, quant arribo a la feina llegeixo el diari online, ja que no puc anar-lo a comprar dia rere dia. Apart de llegir el diari, només el que considero llegible (no política, xD), enllaço directament amb un altre web de noticies però del Lluçanès. M'entero de coses o fets que desde la Plana una no s'entera, llavors m'adono que dia rere dia trobu a faltar la meva terra.
Ahir per casualitat ( no tenia feina ¬¬) vaig anar a parar a una mena de bloc de l'Andreu Buenafuente, vaig llegir un parell de post, un que parlava del canvi de cadena de televisió i l'altre sobre el què esta passant a Barcelona i Endesa, dins d'aquest post o article parlava de que molta gent no entèn perquè moltes persones estimen les seves ciutats o pobles. Jo sòc d'aquelles que s'estima el seu poble i la seva Comarca ( o sub-comarca ¬¬).
Prats m'ha vist creixer a mi i la meva família, l'avi, mare, tiets, nomès per aquest sol fet m'ha l'estimo, i com tot amor tinc enyorança, és trist, però encara ho és més quant recordo on va creixer el meu pare, em ve una mena de nostàlgia xunga. Perque Prats ara em queda relativament aprop però el Bonal sempre estarà allà al mig de l'Expaña profunda, lluny per poder-hi passejar cada vespre, lluny per poder-hi xerrar amb la gent, lluny per poder-la estimar encara més. Aviat Prats em tornarà a tenir cada dia, pero el Bonal mai sé quant hi podré tornar a passejar als vespres.
Aquests llocs al igual que les persones han viscut o han sigut escenari de moltes històries, per això penso que tenen com un esperit que es mantè viu quant et recordes d'ells.

La "petita" de Cal Perusa.

dimarts, 7 d’agost del 2007

Resaca

Si si, resaca.
Días como hoy, que la lluvia hace acto de presencia. Mis pensamientos y mis emociones se manifiestan.
Hace unos quince días estaba en Valencia, en la Campus Party, ciertamente esta edición no fue como la que yo recordaba. Estuvo apagada, desmotivada, en fin. Contenta de haber ido, evidentemente que si, pero la próxima.... aún faltan días, y muchas cosas a suceder.
Hace unos ocho días estaba en Esterri d'Àneu, precioso y magico lugar en la falda de los Pirineos más occidentales. Un brisa fría que acariciaba demasiado mi piel ( que frío diosh). El Sol tostaba demasiado. Tienen razón aquellos que dicen que nunca estamos contentos con que tenemos. Muy Cierto.
Hace un día que he vuelto a trabajar y encima con mucho más trabajo de lo normal. Resaca vacacional, será eso. ¿o más bien me he levantado con mal pie? Ezo no. :)
Hace unas horitas que llueve, me encanta, estas relajado, miras tu mesa de trabajo y te da igual que los papeles sobrepasen la pantalla del pc, da igual, esta lloviendo y esto me relaja. No hace calor, pasa un airecillo dulce que me hace recordar esos paseos en la Bella Irlanda, que tanto me enamoró, espero poder volver algún día. Si estuviese escribiendo desde ese primer Hotel que justo al lado de la mesa había la ventana, mis palabras sería otras, desde aquí son más bien pesimistas desde allí estarían cargadas de optismo. ¿Porque? Porque allí miras por la ventana y esta lloviendo te giras mirando a la pantalla, te girar por inercia, porque un rayo de Sól te esta más bien molestando.

Resaca, nostalgia y felicidad