11 de setembre (català)

11 de setembre

Per alguns un dia que caldria oblidar, per altres un dia per celebrar.

Per mi les dues coses, oblidar doncs bé, crec que sabeu per on vaig 11-S NY, mundialment va ser un cop molt fort, els avions impactant a les torres bessones, pero bé crec que hom esta fart de la mateixa cançó almenys els últims 6 onze de setembres, respecto totalment les families el seu dolor, se'l podrien guardar una miqueta. Potser es una mica salvetjada aquest comentari pero ho crec realement ¿quanta gent ha perdut algun esser estimat, així? Pocs, pero encara masses. ¿quanta gent perd essers estimats ingusntament? Molts milers al dia. (accidents de trànsit, malalties injustes) D'això qui en fa ressó? Qui en fa propaganda? Crec que ningú, si no és un accident molt fort on perden la vida moltes persones, o per un estadística. Trist molt Trist.

Dins la història de Catalunya aquesta data més que celebració hauria de ser d'oblit, ja que 11 de setembre del 1714 es la data en què les tropes de Felip V van acabar de conquerir Barcelona, i així Catalunya. Això s'ha celebra que masoques que som, Déu meu.

Per altre banda jo celebro, primer que es un dia de festa, la nostre festa, la festa dels Catalans (tots els que viuen a Catalunya). Digueme patriotica o no, pero cada any que sento el Cant dels Segadors per la Tv, s'em posa la pell de gallina. Poques vegades em passa, evidentment amb l'himne d'Expanya no em pasa. L'últim cop va ser dilluns, al Palau Sant Jordi quan l'escolania de Montserrat va cantar al Cant dels Ocells, davant del 14è Dalai Lama. Va ser una sensació rara, em va venir com un fred de cop, seguidament els péls de punta. (del Dalai Lama recareix un altre post).

Recordo una cançó de Sau, evidentment es titula 11 de setembre, i fa referencia a la macro manifestació de St. Boi de Llobregat de l'any 76, el primer 11 de setembre sense el Paco. Moltes vegades penso, on s'han ficat tota aquesta gent? Els que aquell dia, demanaven "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". Ara tenim la llibertat, que ells demanaven, Amnistia dintre del que cap tambè, Estatut, val més no encetar tema del 2n Estatut d'Autonomia. Què no hi ha res més a reivindicar? o tot s'acaba amb això? Eren altres temps, despres de vora 40 anys de no poder parlar la seva llengua, de no ser lliures, suposo que si ho haguès viscut ara en parlaria d'una altre manera.

Ara fa un any i un dia, jo i el "Macu" vem aterrar a Dublín, preciosa ciutat. Encara recordo els comentaris, no et fa por agafar un avió l'11 de setembre? resposta: em fa por la gent com tu, fent aquests comentaris. (na fent) La qüestió si ha de passar quelcom passarà igual encara que no volguem, per tant, Carpe Diem!

Lluitar per que tots volem, que és la nostre felicitat i la de la gent del nostre voltant. Amb Estatut o sense, amb 11-S's o sense (que millor que no però, és lo que hay), sempre per arribar allò que hom vol, ser Feliç com un anís.

Jo ho sóc, gràcies a la meva gent, family, amics (K), gràcies a vosaltres sé d'on sóc i sé estimar-me la meva terra, i sé estimar-vos a vosaltres, que sempre esteu al meu costat i crec que jo al vostre.

Amb aquesta notable retòria, deixaré d'escriure per avui, estic massa influenciada de masses coses i ho barrejo tot, però almenys s'enten.

Carpe diem!

Observar (català)

Cada dia, quant arribo a la feina llegeixo el diari online, ja que no puc anar-lo a comprar dia rere dia. Apart de llegir el diari, només el que considero llegible (no política, xD), enllaço directament amb un altre web de noticies però del Lluçanès. M'entero de coses o fets que desde la Plana una no s'entera, llavors m'adono que dia rere dia trobu a faltar la meva terra.
Ahir per casualitat ( no tenia feina ¬¬) vaig anar a parar a una mena de bloc de l'Andreu Buenafuente, vaig llegir un parell de post, un que parlava del canvi de cadena de televisió i l'altre sobre el què esta passant a Barcelona i Endesa, dins d'aquest post o article parlava de que molta gent no entèn perquè moltes persones estimen les seves ciutats o pobles. Jo sòc d'aquelles que s'estima el seu poble i la seva Comarca ( o sub-comarca ¬¬).
Prats m'ha vist creixer a mi i la meva família, l'avi, mare, tiets, nomès per aquest sol fet m'ha l'estimo, i com tot amor tinc enyorança, és trist, però encara ho és més quant recordo on va creixer el meu pare, em ve una mena de nostàlgia xunga. Perque Prats ara em queda relativament aprop però el Bonal sempre estarà allà al mig de l'Expaña profunda, lluny per poder-hi passejar cada vespre, lluny per poder-hi xerrar amb la gent, lluny per poder-la estimar encara més. Aviat Prats em tornarà a tenir cada dia, pero el Bonal mai sé quant hi podré tornar a passejar als vespres.
Aquests llocs al igual que les persones han viscut o han sigut escenari de moltes històries, per això penso que tenen com un esperit que es mantè viu quant et recordes d'ells.

La "petita" de Cal Perusa.

Resaca

Si si, resaca.
Días como hoy, que la lluvia hace acto de presencia. Mis pensamientos y mis emociones se manifiestan.
Hace unos quince días estaba en Valencia, en la Campus Party, ciertamente esta edición no fue como la que yo recordaba. Estuvo apagada, desmotivada, en fin. Contenta de haber ido, evidentemente que si, pero la próxima.... aún faltan días, y muchas cosas a suceder.
Hace unos ocho días estaba en Esterri d'Àneu, precioso y magico lugar en la falda de los Pirineos más occidentales. Un brisa fría que acariciaba demasiado mi piel ( que frío diosh). El Sol tostaba demasiado. Tienen razón aquellos que dicen que nunca estamos contentos con que tenemos. Muy Cierto.
Hace un día que he vuelto a trabajar y encima con mucho más trabajo de lo normal. Resaca vacacional, será eso. ¿o más bien me he levantado con mal pie? Ezo no. :)
Hace unas horitas que llueve, me encanta, estas relajado, miras tu mesa de trabajo y te da igual que los papeles sobrepasen la pantalla del pc, da igual, esta lloviendo y esto me relaja. No hace calor, pasa un airecillo dulce que me hace recordar esos paseos en la Bella Irlanda, que tanto me enamoró, espero poder volver algún día. Si estuviese escribiendo desde ese primer Hotel que justo al lado de la mesa había la ventana, mis palabras sería otras, desde aquí son más bien pesimistas desde allí estarían cargadas de optismo. ¿Porque? Porque allí miras por la ventana y esta lloviendo te giras mirando a la pantalla, te girar por inercia, porque un rayo de Sól te esta más bien molestando.

Resaca, nostalgia y felicidad