Resultats

Economia 0 – Futbol 1

Això és el que veuen la resta del món o de la UE sobre Ezpanya. Economia i futbol dos temes que no domino en profunditat però últimament els he de viure, l’economia per pebrots i el futbol perquè vull, no n’he sigut massa aficionada al llarg de la meva vida però és lo que té tenir temps i ahir especialment em va agradar el partit que vaig veure independentment dels colors.

Estatut 0 – Polítics -10 (negatiu)

Ahir el sobretaula després de dinar, vaig fer una mini teoria (d’aquelles en plan ciència ficció i friki): Si existissin les boles de drac faria resusitar a meu avi (desprès em vaig retractar), valdria més que no, perquè veien com va tot el pobre home tornaria a morir.

Bé dit així sembla una mica “xunguillo”, però és totalment cert, el meu avi va morir abans de que pogués anar a votar les eleccions del seu país (Catalunya), ell va ser qui va anar a veure exiliat en Tarradelles, ell va ser qui va anar-lo a veure després que tornes de l’exili. Penso que les primeres coses que demanaria seria: Qui és el President? La resposta la sabem, però això de tenir un president estranger no li faria cap mena de gràcia i menys que aquest ho fos gràcies als seus. Cal dir que ell seria a primera fila el dissabte.

Les meves conclusions, deixant a part la meva teoria, és que sempre fem el que fem els catalans (sobretot els polítics) mirem el què diran els de Madrid, si realment som un país, nació... em de deixar de mirar cap a l’estranger, que diguin el que vulguin. Igualment (ho dic per experiència) allà els hi venen un altre moto perquè pensin que nosaltres (tots) som separatistes, terroristes ... De fet els interessa més la Belén Esteban que no pas si a Catalunya reivindiquem o si ens cau una bomba nuclear, proposo que la ja famosa pancarta i/o senyera, la porti ella, així segur que s’interessaran i fins hi tot ens recolzaran. (que malament està la cosa)

Fa calor ús n’heu adonat, semblo xocolata desfeta, pràcticament m’arrossego, i això que estic a casa tranquil·leta, per sort o per desgràcia encara no treballo. Des d’aquí, “en mi humilde morada”, envio una injecció de gel a tots aquells que intenteu aixecar un país que fa molt i molt temps que tocat (molt tocat) i enfonsat.

PD: La cançó que he triat, és per veure positivament, que caiem però ens aixequem, junts com a país, nació ... així ho hem fet al llarg de l'història i ho seguirem fent.

Sentits

Sempre hi ha petites olors o gustos que et porten a la memòria els més bells records. Aquest matí quan em rentava les dents he trobat una petita olor i un petit gust que m’ha recordat a les primeres colònies escolars a Curtius, de primer i segon de l’abans EGB. Pel que he pogut recordar devia fer molts anys que no feia servir aquesta pasta de dents en concret, ja que m’ha despertat aquesta pinzellada de nostàlgia.

Aquests últims dies han estat plenes d’olors i sobretot de sons, olor

a carrers molls, olor de cavalls, unes notes abraçades per càntics, unes notes que fan vibrar el més pur pradenc.

El dia de la revetlla un gust molt Perusa a l’hora de sopar. Un recepta que fa anys i anys que circula entre generacions i ara ja em començava a tocar a mi aprendre-ho a fer amb supervisió de la matriarca. Les petxines, tal com les coneixem, són una tradició molt arrelada a la família i com totes les tradicions passen de grans a petits. Sant Joan i els Elois, és un tradició per tots els pradencs que ens impulsa a saltar amb cada nota de la Txaranga, i que cada nota del contrapàs fa trontollar tot el poble sencer, sempre ho dic i seguiré dient, qualsevol persona de fora que vingui i ens vegi primerament ha de flipar, segon ha d’estar gelós de que una Festa major faci que tothom surti de casa.

Orgull Perusa i Orgull pradenc.

PD: La valse d’Amelie, altres sons amb nostàlgia ( :DDDD)

Orgànic

Fa un any i mig, l’Ajuntament de Prats ens convidava a tots als pradencs a introduir-nos en el món del reciclatge, jo particularment vaig pensar: “ja era hora” simplement perquè a Vic ho intentava ja que tenia els mitjans per fer-ho (els contenidors específics). De mica en mica a Prats van anar apareixent els contenidors de per la brossa orgànica, l’Ajuntament ens va facilitar unes quantes bosses, però per sorpresa meva a Prats no hi ha una sola botiga que ens vengui. Evidentment cap a l’hiper a comprar-ne. He de dir que el contenidor d’orgànic del meu carrer, quant vaig a tirar la meva “orgànica”, hi falten bosses (recordar que els “basureros” no ho recullen cada dia) en canvi al contenidor verd “estàndard” està ple.

Suposo que costa una mica introduir aquesta “manera” de viure a gent que simplement per pràctica ho tira tot al mateix contenidor però com va dir Neil Armstrong: (si realment va trepitjar la Lluna, que mai ho sabrem del cert) That's one small step for a man, one giant leap for mankind (Un petit pas per l’home, un gran pas per la humanitat). Be. M’ha sortit una mica la vena ecològica, però crec que és un petit gest que pot ajudar un “pas” al nostre petit planeta.

Alguns potser coneixeu el programa de Tv. Top Gear (BBC UK), ahir en un dels seus programes van donar la bona nova d’un cotxe realment ecològic, no el ja famós cotxe elèctric Toyota Prius si no un Honda Clarity (http://automobiles.honda.com/fcx-clarity/) Que funciona amb Hidrogen com a combustible, que aquest dona l’energia elèctrica suficient per fer funcionar el motoret (segons al programa) elèctricament, i a diferencia dels “cotxes elèctrics” no s’ha d’enxufar, simplement donar-li de beure una mica d’hidrogen i lo més important es que pel seu tub d’escapament solament hi surt aigua. Aquí hi entra la Química: H + O² = Aigua. Però ara bé la moraleja: per aconseguir l’Hidrogen líquid s’han de fer una sèrie de d’operacions similars a les del petroli per aconseguir Gasolina o Gasoil. Dir que l’hidrogen no s’acabarà perquè n’està ple per tot arreu. Però evidentment qui vol perdre aquest poderós negoci Petrolífer.

Avui, ja em acabat, algú sap on aconseguir bosses per l’orgànica?

5 mesos cap a 6

5 mesos cap a 6, un temps determinat, en què passen moltes coses en general (internacional, nacional ...). Per un mateix passen coses també però de vegades importants, que en desencadenen d’altres tan o més importants, o no.

5 mesos cap a 6, és un petit fragment de temps en què per algunes persones són uns simples mesos dins de la seva llarga vida. En canvi per un nadó són els mesos més canviants de la seva petita vida.

5 mesos cap a 6 fa, que tenia una petita llibreteta on apuntava petites coses per explicar, ja sabeu, a la meva manera.

5 mesos cap a 6 és el temps que no escric ni a la llibreta ni al bloc.

Aquesta setmana és última on cada dia tinc uns apunts, una calculadora, uns super bolis Bic (de tota la vida), al davant. Per donar pas a una nova llibreta ( i els bolis eh?), i una neteja de cutis, al bloc.

Dates

El meu arbre és de peluix,

sense punxes ni llumets.

És platejat i el festeja una petita estrella.

El vaig veure i me’n vaig enamorar.

Em despertava un sincera simpatia

i sobretot afecte,

com el nen que abraça el seu peluix desitjat.

El que ús desitjo jo aquest any

és que rebeu afecte dels vostres,

i a canvi regaleu el vostre.

El meu sincer afecte,

La petita de Cal Perusa.

the same song

Si mireu l’hora si, és l’hora que és (en la publicació del missatge). A vegades, la “noche nos confunde” . Avui ha sigut un dia bastant mogut, des del matí que m’he llevat fins ara. Bueno, els pobres mariners bascos han arribat a port, menys mal, a canvi d’una valuosa quantitat de diners, d’on han sortit? Això s’ho pregunten molts, jo ho se, vosaltres també. Si més no llegir l’anterior entrada del blog.

Per cert la majoria dels que em llegiu sabeu que la

Barbie, si si, la nina (de nena, m’encantava) també pateix la crisi. L’altre dia mirant el típic catàleg del Toy’r’us , la Barbie, ja no va amb el Ferrari “Testarrosa”, no no va amb un Fiat 500, simplement flipant. Perquè veigueu com van les coses, i la seva gravetat. Crec, irònicament, que fins que vaig obrir aquest catàleg encara no n’era conscient, que il·lusa que sóc.

Aigua a la Lluna

Aigua a la Lluna, no sé si seguir, perquè em conec, començo parlant d’aigua a la Lluna i acabaré parlant de la meva carpeta disseny Jordi Labanda ( molt mona xD)... tot pot ser.

Mirant 20 minutos.es (web de noticies, les del corazón no, por favor!) Aigua a la Lluna com a titular principal (concretament divendres nit), on hem anat a parar, noticia? de veritat això és noticia?, poz zi, mentre alguns (jo mateixa) hem de veure com amb prou feines arribem a pagar l’abecedari sencer a finals de mes, descobreixen aigua a la Lluna, trist. Són aquelles notícies que a mi particularment m’entristeixen i molt, no m’entristeix el PP tingui crisi per posar el tal Estoneta a la presidència de “Caja Madrid”, aquesta no m’entristeix, m’entristeix els pobres “clients “ d’aquesta caixa.

De fet mentre mirava, no m’he d’autoenganyar, les fotografies en qüestió pensava: si em donessin els calers ( típica frase) del que val l’objectiu del telescopi podria pagar el meu abecedari mensual, i fins hi tot els dels meus veïns, cuidadin! i potser me’n sobrarien, podria donar-los a algú o... deixem-ho perquè això últim no ho crec pas, raça humana igual a egoisme, és lo que té, fos neandertal potser... però sapiens sapiens va ser que no. (ho sento)

Tot i que ara estudiant.. m’ha tocat el tema de la Unió Europea, sabia que estava plegat de organitzacions i institucions però lo més dur d’haver-les d’estudiar i saber que són, com són, i la gent que hi ha a cadascuna, penso: i d’on cobren? Perquè és clar nosaltres mantenim a molts, sisissisi tots nosaltres els mantenim, els hi acabem pagant els casaments de les seves filles, i els seu xalets a la costa, per cert he de dir una cosa: el meu profund agraïment a tots aquells que seguiu treballant perquè ara, també em manteniu a mi, el meu abecedari mensual, i sobretot, els nostres governs, els PiMG (petits i mitjants governs) i el del centre i els del nord allà per Brussel·les, Estrasburg, ... (llarg etc) i sobretot gràcies perquè jo m’he pogut comprar la carpeta i he pogut estudiar (lloc públic, no menys important perquè també l’hem pagat entre tots) lo enganyats que estem.

Visca l’Armstrong! (el de la Lluna, el ciclista un altre dia)

http://www.20minutos.es/imagen/1020330 (les imatges, que encara no sé on és l'aigua, si ells ho diuen)

Un moment

Assentat davant del volant, com cada dia a la mateixa hora, el mateix recorregut, pràcticament els mateixos viatgers, el mateix paisatge, la mateixa carretera... ,la quotidianitat és lo que té, no deixa apreciar lo que tens els morros. Et trobes de tot: gelades, nevades, pluges, boira, vent... en aquests dies en especial em sento com lliure, tot i que la majoria de vegades tinc mal de cap per culpa seva, em sento diferent i això fa que vegis lo que tens els morros d’un altre manera. El vent ens despentina, els al·lèrgics esternuden es sonen el nas, les fulles ballen i ballen sense parar, i ens parla.

Al cap vespre quant estàs tornant cap a casa, en canvi d’hora a la tardor, veus com els últims raigs de llum s’apaguen i juntament amb ells el vent, deixant el cel totalment ras i si tens sort amb la lluna que tregui el cap, veuràs una imatge de postal, el teu país en plenitud, lo millor és parar-se , si ets fumador encendre un cigarret, i contemplar-ho. Veure com la Lluna il·lumina els racons més foscos, i mires el cel hi ha tot l’univers sobre teu. És totalment gratificant, i sobretot relaxant. Segueixes el teu camí amb un altre perspectiva, renovat.

... arribar a casa i trobar-ho de potes enlaire, la canalla, pensar que demà has de presentar un projecte, però tu hauràs tingut el teu moment.

El niño y el canario

No és el video, en si, simplement canvieu les veus, per la dels tiets.

Aquesta setmana és així nostàlgica, en si, de dilluns a diumenge.

Aquesta cançó és per la família, sisisi (to italià) la família, molt "significant" i per mi, "important".

IIa Guerra Mundial

Com explicar la IIa Guerra Mundial via Facebook, és boníssim (dins de lo que representa), recomano que cliqueu damunt l'image, encara que es veu una mica borrós.

El final...

Pobre Galileu si "levantara la cabeza". Ha costat però el final li han donat
la raó almenys aixó n'és una petita prova. Val més tard que mai no?



Una petita aportació, d'un fet encara ara insólit.

Avui, un parell de videos

Si coneixeu la sèrie nord-americana "Padre de Familia", ús recomano que mireu el següent vídeo, és com han començat la vuitena temporada, els dibuixos són bastant inusuals, jajajaja.



Sé lo que hicisteis, l'explicació de que és un laxant amb l'exemple de Mr. Potato... és diferent.

Tardor

Aquests dies s'estrena la tardor, dies foquets, canvi d'hora, comença el fred... Que reconfortant sentir el vent que intenta entrar a dins, mentre tu al llit ben abrigadet i sentir la olor de la manta acabada de treure de la capsa o la tenies guardada...

Un petit vídeo, que em recorda els primers dies de tardor, la música simplement inspiradora.

El que un pot fer

Fa dies que sento aquestes cançons per la ràdio, corretgiu-me si la cago. Jo no tinc nocions de música, però penso que amb un teclat un programet de pc, tipu photoshop per fotos però de música, és poden crear aquestes cançons que tan ens bomberdegen en qualsevol ràdio. Com que tenen ritme molen, a alguns xD.






I lo que guanyen... i jo assentada al sofà de casa... mare meva.

I ara la cançó que per mi és la cagada de l'any, ja dic la meva opinió és que és una cagada com a cançó, però "lo dicho" te ritme, el videoclip "se sale", ara estic estalviant per comprar-me un gàbia,... crec que té coses bones (no del meu estil) però ... visca el bomberdeig radiofònic perquè hom la tingui al mòbil...

Camí

Any nou, vida nova... va ser que no.
Temporada ( com la moda) nova... vida nova.

Fotos renovades (ja tocava) les vacances, per França... aquí una feta els jardins del Castell de Villandry al vell i bell mig de la Vall del Loira, representa el nou camí que aviat començaré a trepitjar

Perdóname

Perdóname
por todos mis errores
por mis mil contradicciones
por las puertas que crucé
disculpame
por quererte igual que antes
por no poder callarme
ni siquiera hoy lo haré

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo

entiendeme
por todas mis locuras
fueron la mitad mas una
de las que te he visto hacer
disculpame
si te duele lo que veo
demasiados buitres negros
tu eres demasiado bueno para ellos
tu eres demasiado bueno para ellos

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo


Aquesta cançó cada cop que l’escolto, em crea remordiments, suposo que com tothom tenim converses pendents, o sense nosaltres saber-ho em fet mal algú. Però no ho encaro en el aquest sentit sinó, amb les converses pendents que et queden amb algú que ja no hi és. Crec, no ho sé del cert, que l’Eva Amaral, li va quedar aquesta conversa amb la seva mare. Us recomano, que llegiu la lletra detenidament... perquè com he dit crea “certs” remordiments.

PD: Perdoneu la tardança en l’actualització, però com més temps té un, menys ganes hi ha de fer coses, i amb la calor... ^^.

I’m back.

Dècada

Tot és una mica contradictori avui ha sortit el Sòl, per poder festejar millor el nostre St. Jordi, per primera vegada des de que va iniciar la primavera he sentit cantar les orenetes, és màgia, sentir-les a cantar fa recordar les expectatives que un té quan és més jove. Ahir va fer 10 anys de quant em vaig estirar a la famosa “pista”, en un dels bancs, mirant com es movien les fulles dels arbres, i veure córrer els petits núvols prims que ballaven en un cel com el d’avui resplendent. Què hi feia? Pensar en el futur... què puc estudiar? Algú em regalarà la rosa demà? Encara tinc la sensació de la dolça brisa que acariciava la meva pell, com si fos ara mateix, l’endemà el destí, per dir-ho d’una manera perquè tampoc va ser així, em va jugar una mala passada, però com dic tampoc va ser una mala passada, perquè gràcies això és com sóc jo avui, amb 10 anys més. Aquesta cançó sonava aleshores, em fa recordar cada minut d’aquell 23 d’abril del 1999 que em va marcar un abans i un desprès.

Ara fa una dècada hi em segueixo plantejant lo mateix que el 22 d’abril del 1999. Què puc fer? Estudiar? O treballar? (mítica pregunta de ligoteo, jajajajaj) La rosa, sé qui m’ha la regalarà, i com cada St. Jordi, em sorprendrà. .. o no? (sempre queda l’incognita). Comparteixo amb vosaltres la sorpresa de l’any passat.



Sempre ens plantegem el futur, però que millor esperar el què passa? Ja que sempre hi ha coses o experiències que juguen amb nosaltres per seguir plantejant-nos el futur.

La fe

El Perquè de tot plegat, Quim monzó. Un fragment d'aquest llibre, per mi molt especial.


- Potser és que no m’estimes.
- T’estimo.
- ¿Com ho saps?
- No ho sé. Ho sento. Ho noto.
- ¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
- T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, deixaria que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap, neguitosa.
- ¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi ¿De debò m’estimes?
- Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar. T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
- ¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
- Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
- ¿Et decebo? Poc m’estimes si tan poca cosa fa que te’n decebis. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa les mans.
- T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
- Oh, “t’esimo”, “t’estimo”... És molt fàcil dir “t’estimo”.
- ¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-ho?
- No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la perdries tan fàcilment.
- Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
- No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla. – Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira-. Potser sí que t’he de creure.
- És clar que m’has de creure!
- Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que sents per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és amor de debò?
- M’atabales.
- Perdona.
- Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
- Potser és que no m’estimes.

Nous aires

No tinc excusa, estic al paro,ui a l'atur, ni ús llegeixo i ni escric, ves…
Lo dicho, no tinc excusa.
Resumiria el mes de març només amb un paraula... descansar. Si, “disconect from server”. Però per massa desconnexió que la imaginació també ha volat. Als amics blocaries, només dir-vos que ús he anat llegint, però com heu pogut veure sense comentaris... la imaginació i/o creativitat s’han pres un red bull. Potser encara estan fent cua a l’Inem? (jajajajaaja)
Deu ser que m’ha afectat el quart de segle? Tot potser. Vem començar el mes amb il•lusió però quant aquesta penja d’un fil de pescar, encara que sembli resistent les estisores el tallen i pam, me’l van tallar de soca arrel.





Passem pàgina, ja som a l’abril... Santa Semana al reves pos si, porque yo lo valgo (jajajajjaja) Ús deixo aquesta honorable imatge, honorable per lo dit anteriorment, porque yo lo valgo. Any aproximat 1989 (que mona no?) Aquest “traje” realment em tenia enamorada, de fet encara el guardo (jijijiji) El vaig reaprofitar mooolt temps.






PD: Primer Felicitar el nou “blogger”, ja estàs a la meva llista ^^ http://gigi-joan.blogspot.com/
PD: Segon donar gràcies aquells que des de l’anonimat m’animen a postejar, oi Rami? (un petó)
PD: ... ja comentaré els vostres post... que sé que alguns em trobeu a faltar (jijijijjiji)

Simplement únic i intransferible

No cal matizar res més, és un video de la seva representació Rubianes Sòlamente.
Simplement únic.



PD: desgraciadament no vaig tenir el plaer d'anar-lo a veure.