Perdóname

Perdóname
por todos mis errores
por mis mil contradicciones
por las puertas que crucé
disculpame
por quererte igual que antes
por no poder callarme
ni siquiera hoy lo haré

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo

entiendeme
por todas mis locuras
fueron la mitad mas una
de las que te he visto hacer
disculpame
si te duele lo que veo
demasiados buitres negros
tu eres demasiado bueno para ellos
tu eres demasiado bueno para ellos

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo


Aquesta cançó cada cop que l’escolto, em crea remordiments, suposo que com tothom tenim converses pendents, o sense nosaltres saber-ho em fet mal algú. Però no ho encaro en el aquest sentit sinó, amb les converses pendents que et queden amb algú que ja no hi és. Crec, no ho sé del cert, que l’Eva Amaral, li va quedar aquesta conversa amb la seva mare. Us recomano, que llegiu la lletra detenidament... perquè com he dit crea “certs” remordiments.

PD: Perdoneu la tardança en l’actualització, però com més temps té un, menys ganes hi ha de fer coses, i amb la calor... ^^.

I’m back.

Dècada

Tot és una mica contradictori avui ha sortit el Sòl, per poder festejar millor el nostre St. Jordi, per primera vegada des de que va iniciar la primavera he sentit cantar les orenetes, és màgia, sentir-les a cantar fa recordar les expectatives que un té quan és més jove. Ahir va fer 10 anys de quant em vaig estirar a la famosa “pista”, en un dels bancs, mirant com es movien les fulles dels arbres, i veure córrer els petits núvols prims que ballaven en un cel com el d’avui resplendent. Què hi feia? Pensar en el futur... què puc estudiar? Algú em regalarà la rosa demà? Encara tinc la sensació de la dolça brisa que acariciava la meva pell, com si fos ara mateix, l’endemà el destí, per dir-ho d’una manera perquè tampoc va ser així, em va jugar una mala passada, però com dic tampoc va ser una mala passada, perquè gràcies això és com sóc jo avui, amb 10 anys més. Aquesta cançó sonava aleshores, em fa recordar cada minut d’aquell 23 d’abril del 1999 que em va marcar un abans i un desprès.

Ara fa una dècada hi em segueixo plantejant lo mateix que el 22 d’abril del 1999. Què puc fer? Estudiar? O treballar? (mítica pregunta de ligoteo, jajajajaj) La rosa, sé qui m’ha la regalarà, i com cada St. Jordi, em sorprendrà. .. o no? (sempre queda l’incognita). Comparteixo amb vosaltres la sorpresa de l’any passat.



Sempre ens plantegem el futur, però que millor esperar el què passa? Ja que sempre hi ha coses o experiències que juguen amb nosaltres per seguir plantejant-nos el futur.

La fe

El Perquè de tot plegat, Quim monzó. Un fragment d'aquest llibre, per mi molt especial.


- Potser és que no m’estimes.
- T’estimo.
- ¿Com ho saps?
- No ho sé. Ho sento. Ho noto.
- ¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
- T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, deixaria que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap, neguitosa.
- ¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi ¿De debò m’estimes?
- Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar. T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
- ¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
- Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
- ¿Et decebo? Poc m’estimes si tan poca cosa fa que te’n decebis. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa les mans.
- T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
- Oh, “t’esimo”, “t’estimo”... És molt fàcil dir “t’estimo”.
- ¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-ho?
- No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la perdries tan fàcilment.
- Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
- No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla. – Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira-. Potser sí que t’he de creure.
- És clar que m’has de creure!
- Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que sents per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és amor de debò?
- M’atabales.
- Perdona.
- Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
- Potser és que no m’estimes.