Abans de festes, com “miopa” que sóc, de lluny no veig tres dalt d’un burro, vaig canviar-me les ulleres, no molt “fashion” però no em queden del tot malament, xD. I tot i que eren pre-festes l’òptica feien rebaixes, si si si, 2 ulleres per 90 leuros. Uoooo! Amb la crisi segur que s’han forrat, almenys amb mi, 90 euros a la serva caixa. Recordo la primera vegada que em vaig posar ulleres, ja fa uns quants dies, simplement flipava, de com eren les coses realment, feia temps que no m’hi veia, però com que a llavors moltes amigues en portaven, alguns creien que ho deia perquè jo també en volia portar, la cara que li va quedar a la meva mare quan l’oculista la va, per dir-ho d’alguna manera, renyar per no fer-me cas... una imatge val més que mil paraules (perdó, Mayte, però es que va ser la primera vegada que vaig veure algú que t’intimidava). Continuo doncs ho veia tot a la perfecció, els primers dies, al tenir una certa graduació (la suficient com per marejar a un cavall) m’havia de posar les ulleres a estones, però com que per naturalesa sóc sadomaso, les portava tot el dia, simplement perquè disfrutava tant observant, mirant, descobrint... que el mareig l’apagava el que meu desig continu de veure i veure...
Encara ara quan canvio d’ulleres tinc aquesta sensació de veure i descobrir noves coses... La pega... que ho tinc tot descobert...
Filosòficament parlant, m’agradaria no veure-hi, no veure com persones que estimes, han de lluitar molt fort per viure, altres que s’enfonsen per superar un passat molt dur que pesa i pesarà a l’esquena de molts... i sobretot veure que no veuen més enllà del que ha passat.
Hauré d’anar acompanyar alguns a l’oculista perquè almenys vegin, descobreixin, mirin i observin... tal com vaig fer jo.
4 comentaris:
Ei!
Primer dir-te que me n'alegro que no hagis pres la decisió d'eliminar el bloc. Sóc dels que hi entro bastant (molt) sovint, i m'agrada veure que ens expliques alguna cosa..
Sobre les ulleres, veure-hi, etc... Siguem també optimistes, positius, animats! A banda de veure que hi ha coses difícils, dolentes, etc també podem observar que hi ha coses magnífiques. I que també hi ha coses que malgrat ser difícils, surten bé.
És que he notat, potser, un cert negativisme al teu escrit...
Ja sé que no sempre és tot un camí de roses (AL CONTRARI!!), però va, posem-nos-hi!
ENDAVANT!
Isaac
Mira qui ha tret el nas per aqui ^^
Doncs, les pedres GROSSES, MONSTRUOSES que ens cauen del cel, en el camí de la vida, tens dues opcions, una, agafes l'ernés i els grinpons i escales, o et pares a contenplar la pedra, són maques, xDDD.
Un a vegades es d'aquells que escala i escala i escala i escala i escala i escala, que arriba un dia que s'ha cansat i para per mirar-se la pedra, i pensar perquè és allà, llavors com que no trobes un perquè, t'aixeques i sant tornem-hi que no ha estat res.
Diguem que m'acabo d'aixecar de contemplar. XDDDD
Hola Natàlia,
primer de tot dir-te que també agraeixo que no haigis eliminat el bloc!!
Hem d'aprendre a observar i a valorar les petites coses que ens endolceixen la vista, i la vida! L'amargor a vegades ens tapa els ulls i no hi veiem clar, però sempre vindrà una ventada amb aire fresc que farà desaparèixer aquesta tristor..
Obre bé els ulls....
Un petó!
Que no s'et torni a passar pel cap eliminar el blog! que, com tu dius, hi anem traien el nas a veure que ens expliques...
Respecte la teva reflexió... no se... suposo que hi ha un temps per lluitar i un altre per descansar i contemplar... ( i un altre per fer al cabra, es clar... ;-p
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada