El meu petit racó

Resultats

2010-07-08T10:34:00.002+02:00

Economia 0 – Futbol 1

Això és el que veuen la resta del món o de la UE sobre Ezpanya. Economia i futbol dos temes que no domino en profunditat però últimament els he de viure, l’economia per pebrots i el futbol perquè vull, no n’he sigut massa aficionada al llarg de la meva vida però és lo que té tenir temps i ahir especialment em va agradar el partit que vaig veure independentment dels colors.

Estatut 0 – Polítics -10 (negatiu)

Ahir el sobretaula després de dinar, vaig fer una mini teoria (d’aquelles en plan ciència ficció i friki): Si existissin les boles de drac faria resusitar a meu avi (desprès em vaig retractar), valdria més que no, perquè veien com va tot el pobre home tornaria a morir.

Bé dit així sembla una mica “xunguillo”, però és totalment cert, el meu avi va morir abans de que pogués anar a votar les eleccions del seu país (Catalunya), ell va ser qui va anar a veure exiliat en Tarradelles, ell va ser qui va anar-lo a veure després que tornes de l’exili. Penso que les primeres coses que demanaria seria: Qui és el President? La resposta la sabem, però això de tenir un president estranger no li faria cap mena de gràcia i menys que aquest ho fos gràcies als seus. Cal dir que ell seria a primera fila el dissabte.

Les meves conclusions, deixant a part la meva teoria, és que sempre fem el que fem els catalans (sobretot els polítics) mirem el què diran els de Madrid, si realment som un país, nació... em de deixar de mirar cap a l’estranger, que diguin el que vulguin. Igualment (ho dic per experiència) allà els hi venen un altre moto perquè pensin que nosaltres (tots) som separatistes, terroristes ... De fet els interessa més la Belén Esteban que no pas si a Catalunya reivindiquem o si ens cau una bomba nuclear, proposo que la ja famosa pancarta i/o senyera, la porti ella, així segur que s’interessaran i fins hi tot ens recolzaran. (que malament està la cosa)

Fa calor ús n’heu adonat, semblo xocolata desfeta, pràcticament m’arrossego, i això que estic a casa tranquil·leta, per sort o per desgràcia encara no treballo. Des d’aquí, “en mi humilde morada”, envio una injecció de gel a tots aquells que intenteu aixecar un país que fa molt i molt temps que tocat (molt tocat) i enfonsat.

PD: La cançó que he triat, és per veure positivament, que caiem però ens aixequem, junts com a país, nació ... així ho hem fet al llarg de l'història i ho seguirem fent.

Sentits

2010-06-29T11:08:00.003+02:00

Sempre hi ha petites olors o gustos que et porten a la memòria els més bells records. Aquest matí quan em rentava les dents he trobat una petita olor i un petit gust que m’ha recordat a les primeres colònies escolars a Curtius, de primer i segon de l’abans EGB. Pel que he pogut recordar devia fer molts anys que no feia servir aquesta pasta de dents en concret, ja que m’ha despertat aquesta pinzellada de nostàlgia.

Aquests últims dies han estat plenes d’olors i sobretot de sons, olor

a carrers molls, olor de cavalls, unes notes abraçades per càntics, unes notes que fan vibrar el més pur pradenc.

El dia de la revetlla un gust molt Perusa a l’hora de sopar. Un recepta que fa anys i anys que circula entre generacions i ara ja em començava a tocar a mi aprendre-ho a fer amb supervisió de la matriarca. Les petxines, tal com les coneixem, són una tradició molt arrelada a la família i com totes les tradicions passen de grans a petits. Sant Joan i els Elois, és un tradició per tots els pradencs que ens impulsa a saltar amb cada nota de la Txaranga, i que cada nota del contrapàs fa trontollar tot el poble sencer, sempre ho dic i seguiré dient, qualsevol persona de fora que vingui i ens vegi primerament ha de flipar, segon ha d’estar gelós de que una Festa major faci que tothom surti de casa.

Orgull Perusa i Orgull pradenc.

PD: La valse d’Amelie, altres sons amb nostàlgia ( :DDDD)

Orgànic

2010-06-04T13:15:00.005+02:00

Fa un any i mig, l’Ajuntament de Prats ens convidava a tots als pradencs a introduir-nos en el món del reciclatge, jo particularment vaig pensar: “ja era hora” simplement perquè a Vic ho intentava ja que tenia els mitjans per fer-ho (els contenidors específics). De mica en mica a Prats van anar apareixent els contenidors de per la brossa orgànica, l’Ajuntament ens va facilitar unes quantes bosses, però per sorpresa meva a Prats no hi ha una sola botiga que ens vengui. Evidentment cap a l’hiper a comprar-ne. He de dir que el contenidor d’orgànic del meu carrer, quant vaig a tirar la meva “orgànica”, hi falten bosses (recordar que els “basureros” no ho recullen cada dia) en canvi al contenidor verd “estàndard” està ple.

Suposo que costa una mica introduir aquesta “manera” de viure a gent que simplement per pràctica ho tira tot al mateix contenidor però com va dir Neil Armstrong: (si realment va trepitjar la Lluna, que mai ho sabrem del cert) That's one small step for a man, one giant leap for mankind (Un petit pas per l’home, un gran pas per la humanitat). Be. M’ha sortit una mica la vena ecològica, però crec que és un petit gest que pot ajudar un “pas” al nostre petit planeta.

Alguns potser coneixeu el programa de Tv. Top Gear (BBC UK), ahir en un dels seus programes van donar la bona nova d’un cotxe realment ecològic, no el ja famós cotxe elèctric Toyota Prius si no un Honda Clarity (http://automobiles.honda.com/fcx-clarity/) Que funciona amb Hidrogen com a combustible, que aquest dona l’energia elèctrica suficient per fer funcionar el motoret (segons al programa) elèctricament, i a diferencia dels “cotxes elèctrics” no s’ha d’enxufar, simplement donar-li de beure una mica d’hidrogen i lo més important es que pel seu tub d’escapament solament hi surt aigua. Aquí hi entra la Química: H + O²= Aigua. Però ara bé la moraleja: per aconseguir l’Hidrogen líquid s’han de fer una sèrie de d’operacions similars a les del petroli per aconseguir Gasolina o Gasoil. Dir que l’hidrogen no s’acabarà perquè n’està ple per tot arreu. Però evidentment qui vol perdre aquest poderós negoci Petrolífer.

Avui, ja em acabat, algú sap on aconseguir bosses per l’orgànica?

5 mesos cap a 6

2010-05-31T12:23:00.003+02:00

5 mesos cap a 6, un temps determinat, en què passen moltes coses en general (internacional, nacional ...). Per un mateix passen coses també però de vegades importants, que en desencadenen d’altres tan o més importants, o no.

5 mesos cap a 6, és un petit fragment de temps en què per algunes persones són uns simples mesos dins de la seva llarga vida. En canvi per un nadó són els mesos més canviants de la seva petita vida.

5 mesos cap a 6 fa, que tenia una petita llibreteta on apuntava petites coses per explicar, ja sabeu, a la meva manera.

5 mesos cap a 6 és el temps que no escric ni a la llibreta ni al bloc.

Aquesta setmana és última on cada dia tinc uns apunts, una calculadora, uns super bolis Bic (de tota la vida), al davant. Per donar pas a una nova llibreta ( i els bolis eh?), i una neteja de cutis, al bloc.

Dates

2009-12-22T20:25:00.002+01:00

El meu arbre és de peluix,

sense punxes ni llumets.

És platejat i el festeja una petita estrella.

El vaig veure i me’n vaig enamorar.

Em despertava un sincera simpatia

i sobretot afecte,

com el nen que abraça el seu peluix desitjat.

El que ús desitjo jo aquest any

és que rebeu afecte dels vostres,

i a canvi regaleu el vostre.

El meu sincer afecte,

La petita de Cal Perusa.

the same song

2009-11-19T03:06:00.003+01:00

Si mireu l’hora si, és l’hora que és (en la publicació del missatge). A vegades, la “noche nos confunde” . Avui ha sigut un dia bastant mogut, des del matí que m’he llevat fins ara. Bueno, els pobres mariners bascos han arribat a port, menys mal, a canvi d’una valuosa quantitat de diners, d’on han sortit? Això s’ho pregunten molts, jo ho se, vosaltres també. Si més no llegir l’anterior entrada del blog.

Per cert la majoria dels que em llegiu sabeu que la

Barbie, si si, la nina (de nena, m’encantava) també pateix la crisi. L’altre dia mirant el típic catàleg del Toy’r’us , la Barbie, ja no va amb el Ferrari “Testarrosa”, no no va amb un Fiat 500, simplement flipant. Perquè veigueu com van les coses, i la seva gravetat. Crec, irònicament, que fins que vaig obrir aquest catàleg encara no n’era conscient, que il·lusa que sóc.

Aigua a la Lluna

2009-11-15T05:04:00.002+01:00

Aigua a la Lluna, no sé si seguir, perquè em conec, començo parlant d’aigua a la Lluna i acabaré parlant de la meva carpeta disseny Jordi Labanda ( molt mona xD)... tot pot ser.

Mirant 20 minutos.es (web de noticies, les del corazón no, por favor!) Aigua a la Lluna com a titular principal (concretament divendres nit), on hem anat a parar, noticia? de veritat això és noticia?, poz zi, mentre alguns (jo mateixa) hem de veure com amb prou feines arribem a pagar l’abecedari sencer a finals de mes, descobreixen aigua a la Lluna, trist. Són aquelles notícies que a mi particularment m’entristeixen i molt, no m’entristeix el PP tingui crisi per posar el tal Estoneta a la presidència de “Caja Madrid”, aquesta no m’entristeix, m’entristeix els pobres “clients “ d’aquesta caixa.

De fet mentre mirava, no m’he d’autoenganyar, les fotografies en qüestió pensava: si em donessin els calers ( típica frase) del que val l’objectiu del telescopi podria pagar el meu abecedari mensual, i fins hi tot els dels meus veïns, cuidadin! i potser me’n sobrarien, podria donar-los a algú o... deixem-ho perquè això últim no ho crec pas, raça humana igual a egoisme, és lo que té, fos neandertal potser... però sapiens sapiens va ser que no. (ho sento)

Tot i que ara estudiant.. m’ha tocat el tema de la Unió Europea, sabia que estava plegat de organitzacions i institucions però lo més dur d’haver-les d’estudiar i saber que són, com són, i la gent que hi ha a cadascuna, penso: i d’on cobren? Perquè és clar nosaltres mantenim a molts, sisissisi tots nosaltres els mantenim, els hi acabem pagant els casaments de les seves filles, i els seu xalets a la costa, per cert he de dir una cosa: el meu profund agraïment a tots aquells que seguiu treballant perquè ara, també em manteniu a mi, el meu abecedari mensual, i sobretot, els nostres governs, els PiMG (petits i mitjants governs) i el del centre i els del nord allà per Brussel·les, Estrasburg, ... (llarg etc) i sobretot gràcies perquè jo m’he pogut comprar la carpeta i he pogut estudiar (lloc públic, no menys important perquè també l’hem pagat entre tots) lo enganyats que estem.

Visca l’Armstrong! (el de la Lluna, el ciclista un altre dia)

http://www.20minutos.es/imagen/1020330 (les imatges, que encara no sé on és l'aigua, si ells ho diuen)

Un moment

2009-11-09T20:45:00.002+01:00

Assentat davant del volant, com cada dia a la mateixa hora, el mateix recorregut, pràcticament els mateixos viatgers, el mateix paisatge, la mateixa carretera... ,la quotidianitat és lo que té, no deixa apreciar lo que tens els morros. Et trobes de tot: gelades, nevades, pluges, boira, vent... en aquests dies en especial em sento com lliure, tot i que la majoria de vegades tinc mal de cap per culpa seva, em sento diferent i això fa que vegis lo que tens els morros d’un altre manera. El vent ens despentina, els al·lèrgics esternuden es sonen el nas, les fulles ballen i ballen sense parar, i ens parla.

Al cap vespre quant estàs tornant cap a casa, en canvi d’hora a la tardor, veus com els últims raigs de llum s’apaguen i juntament amb ells el vent, deixant el cel totalment ras i si tens sort amb la lluna que tregui el cap, veuràs una imatge de postal, el teu país en plenitud, lo millor és parar-se , si ets fumador encendre un cigarret, i contemplar-ho. Veure com la Lluna il·lumina els racons més foscos, i mires el cel hi ha tot l’univers sobre teu. És totalment gratificant, i sobretot relaxant. Segueixes el teu camí amb un altre perspectiva, renovat.

... arribar a casa i trobar-ho de potes enlaire, la canalla, pensar que demà has de presentar un projecte, però tu hauràs tingut el teu moment.

El niño y el canario

2009-10-25T20:41:00.002+01:00

No és el video, en si, simplement canvieu les veus, per la dels tiets.

Aquesta setmana és així nostàlgica, en si, de dilluns a diumenge.

Aquesta cançó és per la família, sisisi (to italià) la família, molt "significant" i per mi, "important".

IIa Guerra Mundial

2009-10-21T21:22:00.003+02:00

Com explicar la IIa Guerra Mundial via Facebook, és boníssim (dins de lo que representa), recomano que cliqueu damunt l'image, encara que es veu una mica borrós.

El final...

2009-10-15T16:50:00.007+02:00

Pobre Galileu si "levantara la cabeza". Ha costat però el final li han donat
la raó almenys aixó n'és una petita prova. Val més tard que mai no?

Una petita aportació, d'un fet encara ara insólit.

Avui, un parell de videos

2009-10-03T20:00:00.003+02:00

Si coneixeu la sèrie nord-americana "Padre de Familia", ús recomano que mireu el següent vídeo, és com han començat la vuitena temporada, els dibuixos són bastant inusuals, jajajaja.

Sé lo que hicisteis, l'explicació de que és un laxant amb l'exemple de Mr. Potato... és diferent.

Tardor

2009-09-23T12:15:00.003+02:00

Aquests dies s'estrena la tardor, dies foquets, canvi d'hora, comença el fred... Que reconfortant sentir el vent que intenta entrar a dins, mentre tu al llit ben abrigadet i sentir la olor de la manta acabada de treure de la capsa o la tenies guardada...

Un petit vídeo, que em recorda els primers dies de tardor, la música simplement inspiradora.

El que un pot fer

2009-09-18T16:15:00.002+02:00

Fa dies que sento aquestes cançons per la ràdio, corretgiu-me si la cago. Jo no tinc nocions de música, però penso que amb un teclat un programet de pc, tipu photoshop per fotos però de música, és poden crear aquestes cançons que tan ens bomberdegen en qualsevol ràdio. Com que tenen ritme molen, a alguns xD.

I lo que guanyen... i jo assentada al sofà de casa... mare meva.

I ara la cançó que per mi és la cagada de l'any, ja dic la meva opinió és que és una cagada com a cançó, però "lo dicho" te ritme, el videoclip "se sale", ara estic estalviant per comprar-me un gàbia,... crec que té coses bones (no del meu estil) però ... visca el bomberdeig radiofònic perquè hom la tingui al mòbil...

Camí

2009-09-15T00:00:00.004+02:00

Any nou, vida nova... va ser que no.
Temporada ( com la moda) nova... vida nova.

Fotos renovades (ja tocava) les vacances, per França... aquí una feta els jardins del Castell de Villandry al vell i bell mig de la Vall del Loira, representa el nou camí que aviat començaré a trepitjar

Perdóname

2009-07-05T18:22:00.001+02:00

Perdóname
por todos mis errores
por mis mil contradicciones
por las puertas que crucé
disculpame
por quererte igual que antes
por no poder callarme
ni siquiera hoy lo haré

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo

entiendeme
por todas mis locuras
fueron la mitad mas una
de las que te he visto hacer
disculpame
si te duele lo que veo
demasiados buitres negros
tu eres demasiado bueno para ellos
tu eres demasiado bueno para ellos

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo

Aquesta cançó cada cop que l’escolto, em crea remordiments, suposo que com tothom tenim converses pendents, o sense nosaltres saber-ho em fet mal algú. Però no ho encaro en el aquest sentit sinó, amb les converses pendents que et queden amb algú que ja no hi és. Crec, no ho sé del cert, que l’Eva Amaral, li va quedar aquesta conversa amb la seva mare. Us recomano, que llegiu la lletra detenidament... perquè com he dit crea “certs” remordiments.

PD: Perdoneu la tardança en l’actualització, però com més temps té un, menys ganes hi ha de fer coses, i amb la calor... ^^.

I’m back.

Dècada

2009-04-23T14:51:00.002+02:00

Tot és una mica contradictori avui ha sortit el Sòl, per poder festejar millor el nostre St. Jordi, per primera vegada des de que va iniciar la primavera he sentit cantar les orenetes, és màgia, sentir-les a cantar fa recordar les expectatives que un té quan és més jove. Ahir va fer 10 anys de quant em vaig estirar a la famosa “pista”, en un dels bancs, mirant com es movien les fulles dels arbres, i veure córrer els petits núvols prims que ballaven en un cel com el d’avui resplendent. Què hi feia? Pensar en el futur... què puc estudiar? Algú em regalarà la rosa demà? Encara tinc la sensació de la dolça brisa que acariciava la meva pell, com si fos ara mateix, l’endemà el destí, per dir-ho d’una manera perquè tampoc va ser així, em va jugar una mala passada, però com dic tampoc va ser una mala passada, perquè gràcies això és com sóc jo avui, amb 10 anys més. Aquesta cançó sonava aleshores, em fa recordar cada minut d’aquell 23 d’abril del 1999 que em va marcar un abans i un desprès.

Ara fa una dècada hi em segueixo plantejant lo mateix que el 22 d’abril del 1999. Què puc fer? Estudiar? O treballar? (mítica pregunta de ligoteo, jajajajaj) La rosa, sé qui m’ha la regalarà, i com cada St. Jordi, em sorprendrà. .. o no? (sempre queda l’incognita). Comparteixo amb vosaltres la sorpresa de l’any passat.

Sempre ens plantegem el futur, però que millor esperar el què passa? Ja que sempre hi ha coses o experiències que juguen amb nosaltres per seguir plantejant-nos el futur.

La fe

2009-04-08T18:49:00.002+02:00

El Perquè de tot plegat, Quim monzó. Un fragment d'aquest llibre, per mi molt especial.

- Potser és que no m’estimes.
- T’estimo.
- ¿Com ho saps?
- No ho sé. Ho sento. Ho noto.
- ¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
- T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, deixaria que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap, neguitosa.
- ¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi ¿De debò m’estimes?
- Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar. T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
- ¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
- Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
- ¿Et decebo? Poc m’estimes si tan poca cosa fa que te’n decebis. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa les mans.
- T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
- Oh, “t’esimo”, “t’estimo”... És molt fàcil dir “t’estimo”.
- ¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-ho?
- No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la perdries tan fàcilment.
- Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
- No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla. – Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira-. Potser sí que t’he de creure.
- És clar que m’has de creure!
- Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que sents per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és amor de debò?
- M’atabales.
- Perdona.
- Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
- Potser és que no m’estimes.

Nous aires

2009-04-06T12:07:00.002+02:00

No tinc excusa, estic al paro,ui a l'atur, ni ús llegeixo i ni escric, ves…
Lo dicho, no tinc excusa.
Resumiria el mes de març només amb un paraula... descansar. Si, “disconect from server”. Però per massa desconnexió que la imaginació també ha volat. Als amics blocaries, només dir-vos que ús he anat llegint, però com heu pogut veure sense comentaris... la imaginació i/o creativitat s’han pres un red bull. Potser encara estan fent cua a l’Inem? (jajajajaaja)
Deu ser que m’ha afectat el quart de segle? Tot potser. Vem començar el mes amb il•lusió però quant aquesta penja d’un fil de pescar, encara que sembli resistent les estisores el tallen i pam, me’l van tallar de soca arrel.

Passem pàgina, ja som a l’abril... Santa Semana al reves pos si, porque yo lo valgo (jajajajjaja) Ús deixo aquesta honorable imatge, honorable per lo dit anteriorment, porque yo lo valgo. Any aproximat 1989 (que mona no?) Aquest “traje” realment em tenia enamorada, de fet encara el guardo (jijijiji) El vaig reaprofitar mooolt temps.

PD: Primer Felicitar el nou “blogger”, ja estàs a la meva llista ^^ http://gigi-joan.blogspot.com/
PD: Segon donar gràcies aquells que des de l’anonimat m’animen a postejar, oi Rami? (un petó)
PD: ... ja comentaré els vostres post... que sé que alguns em trobeu a faltar (jijijijjiji)

Simplement únic i intransferible

2009-03-01T18:04:00.002+01:00

No cal matizar res més, és un video de la seva representació Rubianes Sòlamente.
Simplement únic.

PD: desgraciadament no vaig tenir el plaer d'anar-lo a veure.

#

2009-02-25T11:30:00.000+01:00

Tenia la necessitat d’escriure encara que siguin quatre ratlles, ignorant de mi, vaig saber de la teva malaltia quan la lluita s’havia acabat. Vaig gaudir de les teves classes magistrals, ja que només érem 6 a la teva classe de Literatura Universal (rodolí), el Quixot, Dante,... aquest últim em va agradar per la senzillesa de com l’analitzaves per a nosaltres poder-la entendre. Infinitats d’anècdotes, podem dir que vaig “gaudir”, entre comentes perquè en aquells moments no m’ho semblava, per dues vegades vaig disfrutar de les teves classes de català, crec que és la primera vegada que penso que repetir 2n de Batxillerat va ser bo per mi.

Fa un temps vaig escriure quatre paraules, allà on la teva esquela hi ha un vers de Carles Riba, a un esser estimat per mi, t’ha les dedico a tu i als teus tan familiars com companys i amics.

“Sóc un passatger més del
Tren de les vostres vides.
Encara que no hi sigui,
Estaré dins de vosaltres,
I allà on jo estigui ús hi esperaré.”

Fins sempre, Isidre.

Ha

2009-02-20T11:15:00.004+01:00

Petita històrieta.

Agafant el telèfon, marcant el número. El despengen.

- Eis tio, com anem? I tu la feina que tal? A l’empresa estem quedant el capellà i quatre majordomes, ell omplint-se la butxaca, perquè de feina en tenim, però com que s’ha les veu putes, despedeix a mitja empresa per quedar-s’ho tot ell... amb l’escusa de que els Bancs no donen calers... ni paga els que ha despedit, no ho entenc, tio, amb els calers que entren i segons ell no arriba, ara bé la seva dona amb jaquetes noves de pell, i no de rebaixes, si no de temporada primavera-estiu... ¿qui collons vol una jaqueta de pell de primavera-estiu?, això es per blanquejar el calers negres, segur... o això crec jo, suposo que encara sóc massa positiu
Silenci

- Ei hi ets??? És que és una merda tot plegat, no crec que em foti fora perquè em necessita per tot sóc el seu conillet d’indies, “Xevi, fes això, Xevi ves aquí, Xevi...” su puta madre home, però he d’aguantar que fa dos anys que vaig signar l’hipoteca amb la Cris, i ella ja està al paro. Si ho arribo a saber que li faig de puta, l’hagués engegat a la merda, home, joder... Ahh saps què?? Apart de l’abric de la mala puta aquella, s’ha canviat el cotxe, nano, un puto BMW sèria 5, d’aquell totxos, el que es mirava el Miquel, tela casi 7 quilos.. Flipa, i ell anar allargant a la penya, la Judit també l’ha despedit, i això que feia 4 anys que hi era, vam entrar més o menys igual.. Tio??

Silenci i mig estossec

- Osti que també has pillat la grip, joder... Jo la vaig passar per Nadal, sort que tenia vacances perquè el Jordi la va passar desprès de Nadal una setmana de baixa ... pobre... quant va tornar es va trobar les seves coses ficades en una caixa, i amb els papers del despido. Mare meva, ho veus normal?? És que aixó es passar-se el Jordi tio, que fa 3 mesos va tenir la nena... joder... és un fill de puta, home, ara veig el seu cotxe des d’aquí que estic fent el piti a fora, em venen unes ganes de cardar-li una cossa... com es pot ser tan mal parit, joder, això es la loteria el que passa que aquesta li toca a tothom...

- Premio, estic imprimint el teu despido, entres i el firmes, ahh.. i apartat del meu cotxe, que estic trucant amb el fixe el mossos. Fins ara.

Tit tit tit tit...

PD: de moment encara no m'ha tocat la loteria ni aquesta ni l'altre.

Edito 27/02/09: Ja m'ha tocat >.<

A un gran amic...

2009-02-07T13:26:00.002+01:00

Com a Perusa no puc deixar passar el que a Prats està passant, ha mort un gran amic de la família, i un gran amic i fill del poble. M’agradaria poder escriure quatre versos, però diguem que no puc. Sento el dolor dels teus, me’l faig com a propi, perquè per mi també, ha marxat una part de la família Perusa.

He anat a casa, i he anat a buscar directament aquesta fotografia del anys joiosos culturals de Prats, pel que m’ha dit la mare, la mateixa fotografia està a l’aparador de Cal Siller. (Perdoneu però no es veu gairebé, no tinc la mà trencada en escanejar des d’un àlbum diguem vell i bell)

De del cel, els quatre mirareu als vostres, amb un tímid somriure i continuareu els quatre festejant silenciosos les vostres fotografies, obres de teatre, poemes ...
I com sempre dic en aquests casos, una persona mai s’oblida mentre hi hagi algú que la recordi.

Pere, Prats mai oblidarà el que vas fer per ell.

Sento que hi veig clar

2009-01-19T11:29:00.002+01:00

Començava a ser hora que actualitzes, ho sé. De fet, he de confessar, que fins fa uns dies pensava en eliminar el bloc. Diguem que tinc el cap en algun altre lloc. Però que coi, és el meu petit racó, no?. Doncs això, de moment no l’eliminaré. (alguns potser han sospirat i altres potser ho han mig lamentat, jijijiiiji)

Abans de festes, com “miopa” que sóc, de lluny no veig tres dalt d’un burro, vaig canviar-me les ulleres, no molt “fashion” però no em queden del tot malament, xD. I tot i que eren pre-festes l’òptica feien rebaixes, si si si, 2 ulleres per 90 leuros. Uoooo! Amb la crisi segur que s’han forrat, almenys amb mi, 90 euros a la serva caixa. Recordo la primera vegada que em vaig posar ulleres, ja fa uns quants dies, simplement flipava, de com eren les coses realment, feia temps que no m’hi veia, però com que a llavors moltes amigues en portaven, alguns creien que ho deia perquè jo també en volia portar, la cara que li va quedar a la meva mare quan l’oculista la va, per dir-ho d’alguna manera, renyar per no fer-me cas... una imatge val més que mil paraules (perdó, Mayte, però es que va ser la primera vegada que vaig veure algú que t’intimidava). Continuo doncs ho veia tot a la perfecció, els primers dies, al tenir una certa graduació (la suficient com per marejar a un cavall) m’havia de posar les ulleres a estones, però com que per naturalesa sóc sadomaso, les portava tot el dia, simplement perquè disfrutava tant observant, mirant, descobrint... que el mareig l’apagava el que meu desig continu de veure i veure...

Encara ara quan canvio d’ulleres tinc aquesta sensació de veure i descobrir noves coses... La pega... que ho tinc tot descobert...

Filosòficament parlant, m’agradaria no veure-hi, no veure com persones que estimes, han de lluitar molt fort per viure, altres que s’enfonsen per superar un passat molt dur que pesa i pesarà a l’esquena de molts... i sobretot veure que no veuen més enllà del que ha passat.

Hauré d’anar acompanyar alguns a l’oculista perquè almenys vegin, descobreixin, mirin i observin... tal com vaig fer jo.

Típic?!

2008-12-10T11:59:00.002+01:00

Aquest post, segurament serà dels últims de l’any potser l’últim.

Sóc de les típiques persones que fa encara, les felicitacions de Nadal a mà, i les escric a puny i lletra cada any, hi ha anys que, perquè no dir-ho, el Nadal em sobre, aquest potser seria un d’ells. Però sempre acabo entrant en el meu rol. Tòpic o no, toca això.

Aviso, millor si teniu un raconet de temps per llegir-lo amb paciència, perquè hi ha instruccions d’ús. Cada paràgraf més o menys té una cançó en particular al principi de cadascun d’aquest especifico la cançó. (Estan ordenades)
Com sempre s’ha dit, cada un de nosaltres tenim la nostre pròpia banda sonora, i sempre és millor llegir alguna cosa amb música de fons.

Glasgow Them (Craig Armstrong) BSO Love Actually

“Posem les llums de Nadal a l’arbre o el terrat, que hom vegi que la màgia de Nadal ha arribat a casa nostre. Posem les figures del pessebre, i tirem farina que sigui ben nevat, perquè el que vingui a casa vegi que a dins també ha entrat el Nadal ... contamina a tothom amb crisi o sense... la màgia contamina... per això és la màgia del Nadal...”

Evenstar (Isabel Bayrakdarian & Howard Shore) BSO Lord of the Rings : Two Towers

“...assentats a taula rodejats de tota la família, el dia de Nadal o St. Esteve. Escoltant els més petits dient el famós vers de Nadal, ens posaran l’escudella al plat amb els seus gegants galets, i veurem que hi ha cadires buides.. amb un tímid somriure recordarem amb nostàlgia els que falten... que tan estimàvem i estimem... són els dies que es viuen en família “recordarem els temps ja passats”... algún esglai de que algú s’ha cremat farà que agafem la cullera i comencem a menjar...”

May it be (Enya & Howard Shore) BSO Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring

“ ... amb neu o sense, de ben segur amb fred, l’amor de la nostre llar ens escalfarà... haurà acabat un any i en començarà un altre, amb les seves respectives preposicions, mirarem a l’horitzó per intentar viure i fer viure una mica millor els que ens envolten, esperant tornar a sentir la màgia que aquestes dates ens contaminen i ens regalen bons moments els quals estem amb els nostres, els que estimem i ens estimen.”

Per tots vosaltres, els que em llegiu.

Natàlia.

Fes Jare i no crisi!

2008-11-24T18:17:00.003+01:00

Divendres, 22 de novembre
JARE
Situació: Granja Frau, Vic
Hora: 13:30 aprox.

Fer Jare es basa en divagar sobre fets i aconteixaments actuals. Des de ja fa moltes setmanes un dels temes a destacar és el fotut i gastat nom de CRISI!.

La conversa comença en què tothom va curt de calers, i que els bancs no en deixen, que si les hipoteques, que els calers que injecta el govern, que si el USA no se què, que la construcció no sé que més...

Arribem a la primera conclusió: La construcció a fet un pet. Buff hem anat tots a la Universitat de Salamanca per arribar aquesta conclusió tan i tan amagada en la nostre societat.

Comencem a divagar sobre USA, de les hipoteques d’alt risc, gent que cobra per exemple: 700$ i paguen una hipoteca de 850$, com pebrots els hi ha aprovat? Quant a tu et demanen el DNI del teu rebesavi. Llavors, clar, aquí això no pot passar perquè a nosaltres ens demanen el DNI del rebesavi, i la firma avaladora de la nostre empresa que no ens fotarà fora els pròxims 30 anys d’hipoteca, però clar si l’empresa diu, retallem gastos que hi ha CRISI, doncs... al carrer i cap a la casa gran (“PARU”)... i l’hipoteca???? Doncs, intentar vendre. Però vols vendre una casa i/o pis que el seu preu actual és el 15% menys de quant tu el vas comprar?

Conclusió segona: Crearem una empresa: JARE S.A, ens dedicarem a fer càmpings a sota els ponts, així tindre resolt també el tema construcció, perquè com anem tindrem feina.

Llavors entra d’injecció de calers dels diferent governs als bancs... una pregunta, últimament heu sentit que algun banc, que no sigui USA, hagi perdut calers????, no oi?, doncs un altre pregunta... últimament heu sentit algun amic i/o familiar que hagi perdut calers?, si oi?.

Conclusió tercera: Perquè pip donen calers al banc? Si els que ho necessitem (si jo tambè que coi) som els de sota!!!!!!!! Si nosaltres paguem la nostre hipoteca, al banc, obté beneficis, oi?, doncs si no la paguem??? Qui n’obté, el banc perquè el govern els hi dona, i a sobre nosaltres al càmping, quins collons.

Conclusió quarta: si ens sobren 20€ aquest mes, comprarem un dècim de Nadal, si no una participació, si no els d’una llumineta, i si no... anirem a fer un Jare que sort en tenim, arreglar el món.

PD: Foto, la primera que m'ha sortit posant crisi al google image, ...

PD2: Segona Foto, axiò és Jare !! ( Desembre 2007)

Tenia...

2008-11-16T16:28:00.002+01:00

Has marxat, sense poder-te abraçar
Ni acariciar, sense sentir l’emoció més gran
De les nostres vides

Com diu la cançó
“ Tenia tan que donar-te
Tantes coses per explicar-te
Tenia tan d’amor només guardat per
A tu”

S’ha trencat el joc o el rol de la meva vida
Per segona vegada.
El meu cor s’ha trencat
Per segona vegada...
...No sé si m’hi queda res

Una part de mi diu que tornaràs
Evidentment, tu no podràs
Perquè ja no hi ets,
Però sé que d’alguna manera
Tornareu.

Els sentiments xoquen entre ells
Frustració, dol, por, incertesa...
...infelicitat

Ús estimo, sempre més
Anireu amb mi, d’allà
On n’heu format part,
De dins meu.

Amb tot l’amor, que mai ús
He pogut demostrar...
... la vostre mare.

Silence...

2008-11-10T17:28:00.002+01:00

Són dies grisos per mi, de moment ús deixo un video que almenys, em treu un somriure cada cop que m'el miro.

el Jueves

2008-10-24T15:49:00.002+02:00

Com que aquestes últimes setmanes estic una mica farta de sentir el mateix, vull compartir amb vosaltres un "article" de la ja famosa revista "el Jueves", sobre... El capitalisme, sátira pura i dura, sort n'hi ha ^^

El capitalismo, ese enfermito

El capitalismo gozaba de una aparente buena salud hasta hace un año, pero pilló una infección por eso de las hipotecas subtime y, desde entonces, ha ido de mal en peor. Hace un mes y pico se puso muy grave, muy malito. Parecía que se moría. Pero llegaron los gobiernos (primero el estadounidense y después los europeos), lo metieron en la UCI, y lo han reanimado. El tratamiento, básicamente, ha consistido en trasfusiones multimillonarias para corregir la anemia. ¿La anemia de las familias y las pequeñas empresas? Pues no. A esos que les vayan dando. La anemia de los bancos, que se habían quedado sin sangre, o sea, sin liquidez. Así que conectaron las gomas por las que empezó a circular un flujo interminable de dólares y euros, y el enfermo, que parecía clínicamente muerto, empezó a coger color.
Todavía no le han pasado a planta porque aún necesita respiración asistida y persisten los riesgos de una recaída, pero el pronóstico ha cambiado de crítico a solamente grave. De manera que no sabemos por qué hay gente por ahí que dice que el capitalismo ha muerto. ¡Los cojones, va a morir!

- Bueno, pero de esta saldrá otro capitalismo distinto.
Sí los gobiernos van a intentar lavarle la cara (la otra cosa que lo consigan), en especial los gobiernos europeos, y así se lo van a decir a Estados Unidos.
- ¡Es la regulación, estúpido!
- ¿Es a mí?
- ¡Sí, señor Bush, es a usted! ¡Hay que regular los mercados, que tienden a cometer excesos ya a dar sueldos multimillonarios a sus ejecutivos, y primas y bonus y blindajes escandalosos!
- ¡ Oh, yes, pero para lo que me queda en el convento, me cago dentro!
- Pues también es verdad, se lo diremos a Obama, si gana.

Los gobiernos europeos están muy sensibilizados con las tropelías que ha cometido el libre mercado (Zapatero, en concreto, ha dicho que le producen “salpullidos” todas esas primas y bonificaciones), y se han propuesto corregir ese capitalismo más que salvaje. Pero es tarea harto dificultosa. Si estarán acostumbrados eso directivos a derrochar el dinero que algunos de ellos, nada más recibir las inyecciones estatales, se han gastado una pasta en una juerga por todo lo alto. Si es que no tienen vergüenza, o como se dice ahora, tienen vergüenza cero.

Ardua tarea, sí señor. El capitalismo no admite así como así ser regulado por el Estado. Y en cuanto pase a planta y después le den el alta, intenta volver a las andadas. Otra cosa es que hubieran ido a la cárcel todos los chorizos que han organizado esto, banqueros y especuladores, y que los gobiernos ayudaran ahora a las familias y a las pequeñas empresas, directamente con créditos oficiales. Pero le han dado todo el dinero a los bancos. ¡Con lo bien que han demostrado administrarlo! Por cierto, ¡y decían que no había dinero para acabar con el hambre del mundo, y resulta que se acababa con ella apenas con un cero y pico por ciento de todo lo que han soltado para rescatar a los bancos!

Editorial, el Jueves, núm. 1639. (22 al 28 d'octubre 2008)

1912/2008

2008-10-06T15:28:00.003+02:00

El Cant del Ocells per nosaltres sempre ha sigut com un himne, sempre que l’àvia l’ha cantat m’he emocionat, i segueix sent així. L’he escollit per fer-te aquest petit homenatge.

La teva biografia ompliria moltes pàgines. Però jo només et vaig conèixer els teus últims 24 anys. Recordo vagament la primera vegada que et vaig conèixer junt amb l’àvia Teresa, quant jo tenia uns tres anys, desprès, recordo les mudances cap a Prats, que estrany sem va fer viure 3 o 4 dies al vell mig de l’Eixample de Barcelona, tantes sirenes i soroll, vam anar al Corte Inglés, em vas comprar uns vestidets per les famoses “barriguitas”, i al cine a veure Superman 2, d’això si que me’n recordo i tan sols tenia 4 anys.

Dormies a casa, i el matí sempre la teva torradeta amb melmelada va ser a llavors quan jo la vaig descobrir, la melmelada. Al cap d’un temps vas canviar del Carrer Montserrat, al Carrer Nou i allà és on et vas quedar, juntament amb l’àvia.

Els estius curts per mi, i massa llargs pels de casa, cada dia anàvem a comprar, a Cal Tres Unces, a Cal Janet, allà on fos, per poder tenir el dinar apunt. Miràvem Veïns, Santa Bàrbara, van ser els primer culebrots que vaig mirar. Vas ser la meva “cangur” durant molt de temps. Tu a la teva cadira fent mitja i l’àvia al silló fent ganxet.

Recordo que et deixava contes, i els meus primers llibres, tota orgullosa, i em vas demanar que mai havies llegit el Petit Príncep i jo tota cofoia un dia te’l vaig regalar. I els peluixos que de bòlit sempre et feien anar.

Sempre hi erets encara que mai diguessis res, erets allà, pel que nosaltres necessitéssim, hi erets. Ara ja no. Com vaig escriure a la teva esquela, t’hem estimat, t’estimem i t’estimarem sempre.

Per la meva tieta Petita.
Natàlia.

PD: he inhabilitat l'opció de comentaris. Merci.

Tardor

2008-10-01T15:15:00.002+02:00

Fa dies que hi hem arribat, en alguns llocs han tastat el punt amarg d’aquesta estació, els aiguats. És una de les quatre estacions que més m’agraden, comença el fred, encens la llar de foc, l’olor de les castanyes, substitueixes la “clara” de mitja tarda per un bon cafè amb llet, amb els amics, unes bones xerrades, canvies la roba de l’armari, ( entra la depre dels texans que ja no et van bé.... masses gelats aquest estiu), els constipats (ja el tinc a sobre snif :’( snif ) Un moment vaig a buscar un kleenex, xD. No estic massa inspirada, em falta penjar alguna foto de l’antic post. Com que tinc més caparra que inspiració deixaré una cançoneta.

La Dido, el seu nou single, que el cd sortirà a la venta el pròxim 4 de novembre.
Es posa bé, oi?

Antisocial?

2008-09-18T16:19:00.018+02:00

(castellano porque se lo merecen)
Normalmente se tiende a pensar que una persona que esta varias horas delante del ordenador jugando, no trabajando, es un antisocial. Una pregunta, ¿porque trabajando no lo es y jugando si?
Trabajando aun eras más antisocial simplemente porque estas al frente de una pantalla sin hablar con nadie ni haciendo nada que realmente te divierta.
Jugando on-line, evidentemente, conoces a gente, hablas con ellos, y lo importante te diviertes.
Como algunos ya sabéis hace tres años que juego al World of Warcraft. Durante estos años he conocido virtualmente mucha gente. Algunos de ellos se han convertido en amigos. Tres años, casi todos los dias hablando con ellos, algunos han dejado el juego pero el "contacto-contacto", esta.
Esta gente tienen cara y los presento.

Lanami-Naiara-SiulPunky- Simplemnte Luis

Kharma-Aevin- mi Manco. Simplemente Juan Pe, con Luis

Mamada-Pompones-Akane, ahora Tranka. Simplemte Víctor

Kady y Sepho. Iara y Javi

Apofis-Padi. Xavi

Abaddejota-Luffi-Eledan-Almeavan... Jesús

Slamie-Ñoma. David

Y...
Herrera-Aragmorgh. Moisès. & Traptmag-Curamorgh. Jordi

TO BE CONTINUED, me faltan fotos.
Esto es ser Antisocial. Besos para tod@s

Per primera vegada...

2008-09-07T00:13:00.005+02:00

Si nois, és la primera vegada que escric desde casa, desde Prats (quina il·lusió em fa). Ús dec unes fotos del meu fugaç cap de setmana al "pueblu". No són unes grans fotos, són més el que signifiquen per mi que no la foto en si.

"En un lugar de la Mancha de cuyo nombre si quiero acordarme..." la meva versió del Don Pepe de la Mancha (com ho llegeixi, pot provocar algun desperfete en el meu físic, jajjaja) El Bonal, poble del municipi de Porzuna aquí és on va nèixer i crèixer el meu pare, es la Ejpanya profunda, i allà hi han les meves arrels, per això cada cop que ho trepitjo, que per desgràcia han sigut poques vegades, m'emociono, si, em cauen uns llagrimots dels grans, simplement, per no poder-hi anar les vegades que jo voldria, i per la màgia que em portar ser allà.

Estimo aquella terra, com m'estimo la de Prats, lo que he dit abans, són les meves arrels i siguin el territori que siguin les considero les meves terres, casa meva. Ús deixo tres fotos fetes desde la porta on el meu pare sortia cada dia de matinada per anar a "guardar les cabres" i per on va sortir una vegada per venir a treballar a Catalunya on finalment va ser casa seva.

El Bonal.

Em cau la baba...

2008-09-05T11:58:00.009+02:00

Començava a ser hora que de fer la presentació oficial de nebots, ús deixo unes fotos de les últimes setmanes, o sigui que potser han variat alguns centrimetres.

Andreu, amb els meus respectius cosins, Txiqui i el Barton, fent un truc de màgia

Kylian, únic, és un terratrèmol. Però oi que és guapo el meu fillol? xDDD El seu somriure és tambè únic

Iria, es preciosa, es la joguina de la casa, per ser l'única nena, aviso té molta mala llet, però és la dolçor personificada quan vol, (amb això s'assembla algu, no se a qui... jajjaja)

i... l'Alex és trempat com el seu pare, li dius qualsevol cosa i ja riu, accepte quan te gana que no està d'històries, ja s'ha li veu no?

Apali ja podreu dir que els coneixeu a tots. Per cert quant ens reunim tots al diumenge a casa, si voleu podeu venir a comprovar el shows que es munten.

Petonets a tots i a totes

Bueno, bueno bueno

2008-09-03T09:01:00.002+02:00

Desprès de tants dies, una ja no se’n recorda d’escriure. Aquest últim mes i mig ha sigut, frenètic, de fet, m’he estressat bastant, per una banda sóc feliç com un anís per ser a Prats de nou, des del dia 14 d’agost, una setmaneta de vacances a Peñíscola i san tornem-hi, ara ja no sóc tan feliç només una setmana de vacances m’he quedat amb la mel als llavis.

Tinc una nova casa feta una melda, caixes per tot arreu m’entrebanco cada 3x4, en fi, sort que la morenor de platja tapa els morats.

Avui no faré cap crònica, sé que ús en dec moltes, però em falta passar les fotos al portàtil, cosa que si hi penso demà estarà llest. Visca el "pen drive". :)

A cuidar-se.

http://solohueso.blogspot.com/

2008-07-18T11:32:00.002+02:00

Tot va començar fa aproximadament uns tres anys, (com passa el temps) quant em vaig endinsar a l’immens món del World of Warcraft, un MMORPG (massive multiplaying online roler-playing games), resum joc de rol on-line. És addicció pura i dura, és una droga dura. A part del vici que pots arribar agafar, lo millor que té és a nivell social, si. Algunes persones ho posen en dubte, però allà dins tothom té el mateix objectiu, passar-s’ho bé. Crees en poc temps una família “Wowera”, sempre som els mateixos i fora del joc anem a Port Aventura, la Campus Party (això si és pur vici) i fem quedades a un terme mig de la zona geogràfica, entre Vic, València, Madrit, Sevilla, Manresa, Sabadell... Dins del joc, el nostre primer clan es va dir Solo Hueso... el perquè molt senzill, quan feiem les quedades a Prats a casa del meu honorable marit ( jajjajajajaj) Cal Venancio, la iaia Manuela ens preparava el dinar mític macarrons i pollastre “ a la cerveza”, erem a llavors una desena de persones, la dona que volia que estiguéssim ben alimentats ens anava omplint el plat ( mític de les iaies tambè), fins que un estava a punt de rebentar i ella deia : “ Eso, na, eso es Solo Hueso”.

Aquí és on volia anar a parar, desde llavors tota la família “wowera” ens hem identificat amb aquestes dues paraules, i per això tot aquest rotllo per dir-vos que tres d’aquestes persones hem creat un bloc nou, per esbargir-nos del nostre estrés diari i simplement per fer la nostre crònica social particular i molt particular. Ús convido a entrar-hi i simplement a distreure-us quan esteu a l’oficina a casa, vosaltres mateixos, alguna rialla entre línea esta assegurada.

PD: no he trobat el cable de càmara a pc, intentaré extreure-les d’un altre manera.
PD 2: Foto dins del joc dels protagonistes del nou blog.

Salut

I need help

2008-07-15T13:08:00.001+02:00

Després de tres mudances la quarta ja fa mandra. Prats- Vic- Guixa- Prats... caixes amunt, caixes avall i l’esquena.. a pendre per ses cul. Doncs si, d’aquí unes setmanes ja seré pradenca, de Prats, perquè ara era pradenca de la Plana...

Per això no postejo, a la feina no em dona temps i a casa no trobo el teclat, mentida :P, serà l’última cosa que endreci. Quant hagi trobat el cable per connectar la càmera digital a l’ordinador faré la crònica del cap de setmana passat, ja que va ser curt i massa intens i vull compartir-lo amb vosaltres. Així doncs fins aviat.

2008-07-01T15:36:00.002+02:00

Avui doble publicació al blog.

Estic una mica mosca de la selecció. He de confessar que feia anys que no veia un partit de futbol sencer i amb una setmana de diferencia n’he vist dos, Rússia-Espanya i Alemanya-Espanya. No vull entrar en polèmica, però el mateix dia de la ja famosa final un em va dir: Ara no sé a qui animar a uns fatxes o uns nazis. Amb això ja m’ho van dir tot. Avui es podria dir que esperava l’article setmanal de l’Albert Om al diari Avui i l’ha clavat si senyor, aquí ús el deixo.
Fins aquí punt i final tema seleccions.

'¿Queremos?'
Albert Om
La trampa és voler-nos fer creure que la selecció espanyola és futbol i la catalana és política. Tot el futbol és política i l'Eurocopa, l'autèntica cimera de nacions ALBERT SALAMÉ / ACN

Mentre a Espanya el crit de guerra era Podemos, aquí la pregunta era, com nosaltres, més retorçada: ¿Queremos? I em sembla que no m'equivoco si dic que sí, que majoritàriament Catalunya volia que aquesta Eurocopa la guanyés Espanya. Aquesta és la imatge que ens ha tornat el mirall i ja se sap que, moltes vegades, el que veiem en els miralls no s'ajusta al que hi voldríem veure. Qui sap si aquesta Eurocopa ha servit per fer-nos caure la bena dels ulls de quin és el país real on vivim, que no té per què coincidir amb l'entorn en què nosaltres ens movem, de gent que considera que TV3 és la seva, que sintonitza Catalunya Ràdio i/o RAC 1 i que llegeix l'AVUI cada dia.

La trampa és voler-nos fer creure que la selecció espanyola és futbol i la catalana és política. Tot el futbol és política i l'Eurocopa, l'autèntica cimera de nacions. Els equips de futbol fan molt més per unir territoris que tots els consells de ministres junts. Ara Espanya ja no és aquella selecció cutre, casposa i friqui. Per això, és més fàcil enganxar-s'hi. Per això, i perquè als humans -fins i tot als catalans, tan acostumats a les derrotes- ens agrada pujar al carro dels vencedors.
Aquest estiu veurem a les nostres platges molta gent amb la samarreta de la roja. Hi ha coses de les quals no se'n poden tenir dues. Si s'acosta la selecció espanyola, vol dir que s'allunya la catalana. ¿Podem invertir la tendència? Estic segur que sí, que podemos. La pregunta és: ¿queremos?

Diari “Avui”, 1 de juliol 2008

Post Ressaca

2008-07-01T15:11:00.000+02:00

Desprès que les meves neurones hagin acabant d’esternudar i de moquejar, he llegit pràcticament tots els blogs on es parlava de la nostre festa. Tot i en cada un d’ells si reflexava que tots i cada un dels pradencs estem molt i molt orgullosos de la nostre Festa de St. Joan i els Elois, en la qual tots hi participem, ja sigui amb la xaranga, tocant el contrapàs, passejant amb els burros i / o cavalls, anant a la corrida... Tothom del poble hi participa i això és el què fa que les nostres festes sigui tan i tan màgiques per tots nosaltres. Particularment la meva família la de Cal Perusa, sempre ha estat molt involucrada amb tot el que es feia al poble, ja fos el meu avi, el Tiet Pep, el Tiet Manel, els meus cosins, i com jo la majoria de persones sempre han tingut algun familiar molt involucrat i això fa que les generacions darreres gaudeixin el doble de les nostres Festes. Són un punt de trobada per molta gent que fa temps que no veus, ja sigui perquè vius a fora del poble o simplement perquè treballes a fora i no veus ningú, doncs aquells dies són per trobar-se anar a la Fassina a fer un got, anar a la Polivalent a fer un cubata, és la màgia que envolta les Festes, les nostres orgulloses Festes.

Dit això, espero en candeletes el pròxim St. Joan.

Ressaca

2008-06-26T19:47:00.000+02:00

Per segona vegada a la meva vida, per raons físiques no he pogut ballar el contrapàs. La primera vegada que no el vaig ballar va ser quant dos mesos abans de la Festa Major vaig, literalment dit, destrossar-me el peu i evidentment en aquell moment d’emoció popular l’únic que es bellugava eren les meves crosses. I aquest any ha sigut la meva segona vegada, que trist tristíssim que per St. Joan, una agafi el grip. Com la majoria sabeu que els últims anys pels Elois, sortia amb els burros del sogre (no penseu malament), a fer la passada, a esmorzar de bon matí al polígon, a fermar els burros al carro i a passejar, aquest any tampoc.

El meu orgull pradenc està dolgut. Recordo que abans d’anar a la plaça, aquell any, em vaig fotre a plorar pensant que potser mai més podria tornar a ballar el contrapàs, ja que a llavors ningú m’assegurava que tornés a caminar. Vaig fer-me una promesa a mi mateixa, que si tornava a caminar podria ballar el contrapàs, i mai més em quedaria mirant com la meva gent el ballen sense mi. Doncs, els aires acondicionats, han fet que aquest any el meu cos no pogués reaccionar, “lo dicho” trist tristíssim, però amb dos jerseis, amb febre, dopada de gelocatils jo era a la plaça, almenys per viure novament l’esperit de les nostres festes. Pels Elois mirant la passada, també des de l’altre banda, sense febre, però amb el cos totalment abatut, d’una nit molt enfebrada.

I avui des de l’oficina, treballant.

Només he de dir una cosa: Visca la Llei de Murphy!

Fa calor

2008-06-19T19:31:00.001+02:00

Com veieu amb els títols de les entrades al bloc no sóc molt original.

Fa dies que em plantejo, què escric? , com sempre les meves neurones, estan esvarades, entra la pluja (que ja m’agrada, és relaxant...) i ara calor, es desperten. Que si la vaga dels camioners, per feina lo millor, passes per tot arreu, ara bé sense gasoil no corres gaire. Pensava en fer un petit recopilatori amb enllaços al youtube de les cançons que per mi són imprescindibles al meu mp3 i a la meva llista particular del winamp. Fer una crònica de les meves mudances... aviat aviat ( xDDDD ).

Avui aquest migdia (per cert Isaac no m’ha saludat, ens hem creuat per la carretera, petons) he pujat a Prats, tot una Odissea. Si si. Una carretera acabada de fer, pràcticament amb mig any de vida, i ja fan obres... em perdó, la mare que els va arribar a parir. Ho sento. Amb un mes de pluja ja s’ha mogut tota la terra, i no es soluciona amb una mica de quitrà, sino amb molts i molt quilos de quitrà. Traducció no seran les úniques obres que hi faran, a la que faci una any d’existència aquesta carretera haurà passat més per quiròfan que jo, és un dir. No és molt normal desprès de tants i tants anys esperant una carretera nova, que ens fes guanyar temps a l’hora de desplaçar-nos tardem més que abans. Perdó. Cagum la mare que ho va arribar a parir tot. Perdó. Es que em fa ràbia. El primer dia que vaig passar-hi em va fer il•lusió, vaig pensar per fi guanyarem temps, i una merda a l’espardenya, entre que trobes camions per l’Eix, cotxes lents, camions a la nova carretera, cotxes, tardes amb temps lo mateix, 2 minuts més 2 minuts menys, lo mateix. Ara bé, tema cotxe, descomptant les pujades de l’Eix amb 2na, les frenades per les obres, els sotracs, i vots, el cotxe en si, no queda tan perjudicat. En fi són aquelles coses que un li treuen de polleguera i que realment no hi pot fer res.

I ja tenim la Festa Major aquí, com sempre aquesta Festa Major la visc amb molta il•lusió, i m’agrada, fa que em senti orgullosa de ser una pradenca!!! El cap i a la fi és una Senyora Festa Major! Des de ben petita ballant el contrapàs vestida de traginer, després saltant amb la xaranga i ballant el contrapàs, però molla, això si és tot una experiència, i mentre pugui ho aniré fent any rere any.

Finalment m’he decidit, poso una cançó que per mi va significar un abans i un desprès, aquesta traduïda en català, la van cantar els meus Tiets ( gallina de pell ) quan vaig treure el nas per St. Andreu de Llanars. (Actualment és l'opening de House a Estats Units)

PD: ens veiem dimarts o dimecres.

KDD

2008-06-04T10:01:00.002+02:00

Portàtil a punt, la Coca Cola també, doncs a jugar... És lo que té passar-se un cap de setmana envoltada d'amics i fer unes bones partides a l'ordinador i també a la Wii, com podeu veure vosaltres mateixos, el Rayman Rabbits dona per molt, però l'endemà les agulletes... Ja hi ha una espècie de tendinitis per la wii "wii-itis", crec. Aviat m'ho diagnosticaran com segueixi així, tot i que he de reconèixer que a mesura que vas fent les agulles van desapareixent.

Aquestes KDD em deixen feta caldo, entre que dorms poc, menges malament, no descanses (sort dels cafès al Canya), el dilluns quan em llevo penso, “necessito vacances”. Es com quan tornes de la Campus Party, t’estàs una setmana que potser dorms unes 20 hores entre els 5 o 6 dies, menjar súper malament (com que a València no hi ha el canya) encara el doble de malament, però com a les KDD val molt la pena ser-hi i formar-hi part. Al cas de València tens tota la Família mirant la tele per si la “friki” surt. A la Tele no pero el youtube el dilluns següent ja hi ets... Aquesta KDD sé que algú em va gravar jugant a la Wii, però vaig prohibir penjar-ho. (Quins amics, oi?)

Doncs per ara res, més.

Salut!

24-25 /05

2008-05-19T12:42:00.005+02:00

Aquest cap de setmana, al local del Jovent, fem la 9ena KDD d'informàtics, més ben dit 9ena KDD de freaks (frikis més vulgar). Espero pensar a carregar la càmara i penjar alguna foto. Aquest any però no crec que porti l'ordinador de taula, pesa massa, amb el portàtil i la Wii ja serà tot un espectacle.

Així doncs tots aquells que volguin venir hi estan convidats.

Ús repto a una partida del Rayman Rabbits, de Wii, qui s'atraveix?

Aquí ús deixo unes de les imatges: la primera foto de cara jo (evidentment) el Trapt (Jordi) i d'esquena el Moi (Herrera) i a la dreta el Padi (Xavi). A la Sala de Plens de l'Ajuntament. La segona un pla general. Aquesta KDD és la de l'any passat per Setmana Santa.

Salut!

S/T

2008-05-13T12:07:00.002+02:00

S/T ---> sense títol

Aquets dies plujosos tenien, per mi, la seva pròpia BSO. Normalment aquestes altures de l'any sempre m'entra una nostàlgia un xic depressiva, res fora de lo normal, com hom passa. Per rematar la meva nostàlgia només s’ha de furgar al Youtube, ús deixo un video clip, més que el video clip és la cançó, si és la BSO que fa que aquests dies un xic amargs, s’endolceixen amb aquestes belles notes.

Youtube

2008-05-06T15:49:00.004+02:00

Perquè veigueu que el Youtube, i pot sortir qualsevol. Jo mateixa.

Vosaltre mateixo jutgeu (jajajjajaaj)

Aquest primer video si no jugueu o no sabeu què és el World of Warcraft no l'entendreu massa, és un joc online, on juguen 9 millons de persones arreu del món. És basa en una història fantàstica més o menys de temàtica mediaval, cada personatge té un coreografia doncs bé aquestes són les coreografias dels personatges femenins d'aquest joc.

Aquest és únicament dedicat a mi, jajajajaja. Em molt carinyo que el fa fer i penjar la meva Kady (AMOLA!).

Espero que almenys ús enfoteu de mi, que per aixó són, per enfotrese'n de mi.

PD: veieu m'he tret un altre manta de sobre.

He tornat

2008-05-06T15:44:00.000+02:00

Perdó.

Febrer, Març, Abril … i si apuro una mica el Maig

Visca la mandra d’escriure, ha rebut masses pressions i ara toca fer els deures. Ai, ai, no he fet la típica còpia de: “Escriure més al blog i no xerraré més a classe”. Buff, quins records, l’última còpia que vaig fer em sembla que era a 2n d’E.S.O., amb l’Alba Bach, mítica professora, (oi?), no parlaré més a classe o més ben dit no faré el boig a la classe. ( Que cosas...)

Sóc lectora de molts blogs però quan jo he d’escriure em marxen les paraules del cap, que estrany no? El problema dels blogs es que per a molt és com un diari personal. “ Mi querido blog, hoy el chico de mis sueños me ha mirado...” (es trist però ho he llegit) D’altres són d’interès professional informàtica, política, o varies coses alhora com viatges, recomanació de música, ... d’aficions en general futbol, videojocs, teatre... Ara me’n recordo que una vegada pel google (dios salve a Gugle) vaig trobar un bloc de cançons i poemes de Nadal. Jo sóc de les típiques persones que pels voltants de Nadal envio felicitacions i aquestes coses, perquè fa Nadal, la majoria per mail i a la família amb la típica felicitació amb decoració nadalenca, doncs bé tot buscant poemes o simples versos per Mandra de fer-ho jo, vaig topar amb aquest blog, vaig pensar qui és el friki que ha creat un bloc per això però no tan sols per Nadal si no que veies poemes postejats a l’Agost (quines ganes), finalment vaig acabar fent un petit vers

Aquí ús el deixo: (guardeu-la amb un lloc ben segur que per Nadal més d’un ho farà servir http://aulapoesianadal.blogspot.com/ )

Ús deixaré un altre link d’un blog que una noia va començar de forma normal i corrent com la gran majoria, doncs el seu blog a tingut tan de ressò que fins hi tot fa reportatges pel 3xl.cat i ha entrevistat el Llucià Ferrer entre d’altres, ella és Gina Tost. Amb el seu blog Ginatonic http://www.ginatonic.net/ (amb el seu propi domini d’internet)

Doncs bé em sembla que avui ja m’he tret una manteta prima de mandra de l’esquena, costa molt quant la portes molt ben posada. Ai l’estrès que n’és de dolent a vegades, com més coses hagi de fer al llarg dels dies, setmanes, ... més madra m’agafa, si ja ho sé un bon cop de bastó.

Fins d’aquí uns mesos, xDDDDD

Re: RE: FW: osona.com

2008-02-25T15:24:00.000+01:00

Després de la publicitat que m’han fet hauré de fer els deures ( Isaac, Isaac). Avui vull tractar un tema que literalment en “fot” molta ràbia però molta, potser massa.

Tema fòrum osona.com, si es pot dir fòrum lògicament. Tot entenem un fòrum com un lloc on hom pot exposar diferent idees donant la teva opinió d’aquestes si t’agraden o no. Tinc per costum habitar a diferents fòrums de molts temes, i en tots m’he de registrar per poder escriure, o bé sense registrar-me només puc accedir a pocs llocs, llegir si però escriure-hi no. Doncs bé en aquest fòrum o millor dic, lloc el qual tothom escriu i sempre és el mateix amb diferents noms, posteja i ell mateix es respon, trist. Es que s’ha de veure per entendre-ho www.osona.com a fòrum pobles, tan és el poble on entris, tots estan igual.

Tot s’ha de dir hi he postejat, però em fa ràbia, ja que jo postejo discutint per exemple del camp de futbol amb gespa, ( no és el cas, només un exemple) i veus la resposta que diu que els Gegants són del Soler. Molt bé. Si senyor, coherència total. I lo bo es que el que escriu lo dels gegants del soler sabeu com es diu??? Gegants del Soler (olé). Trist, lo dicho, tristíssim.

El que no entenc es com una web d’aquestes característiques tingui un fòrum d’aquest format tan inútil (per dir-ho d’una manera), on tothom pot entrar amb noms falsos, i repetitius (Pradenc emprenyat, pradenca...) i donar constantment la seva opinió destructiva (la majoria de les vegades) i sense fonament. Tots sabem que quan la gent escriu en un fòrum es pot mal interpretar lo que ha escrit però d’aquesta manera crec que no es mal interpreta sinó que es basa en això no mal interpretis perquè erraràs.

En fi, és la meva humil opinió que tret d’escriure-ho al meu bloc no en treure res, ja que no crec que els administradors i/o “amos” de nació digital facin quelcom per canviar el format del seu ja conegut fòrum.

La meva llista

2008-02-12T15:44:00.000+01:00

Normalment tothom té una llista hipotètica de les coses que vol fer durant la seva vida, o que vol intentar fer. La meva llista és llarga, moltes de les coses que hi ha escrites ja les he fet o més ben dit m’han abocat a fer-les, les restants evidentment intentaré de fer-les algunes, ja no hi sóc a temps i altres són impensables.

Avui precisament n’he fet una, més ben dit m’han abocat a fer-ne una. Si. Fa aproximadament uns 4 anys jo estava treballant i estudiant, feia mitja jornada de 10:00h a 14:00h al Caprabo i llavors a corre cuita cap a l’IES Vic. En un dia normal, de llavors, jo estava treballant tranquil·lament (fent de caixera) van entrar unes noies de ètnia gitana i van robar una sèrie d’articles, (cremes solars, sabons...), no va passar res fora de lo normal van marxar amb les butxaques plenes. Seguidament va venir un policia municipal per cursar la denuncia, jo com a caixera vaig veure tot el què havia passat per tant vaig haver de declarar. El cap d’un parell de dies va venir un mosso d’esquadra, vaig a haver de testificar mitjançant unes fotos de carnet fotocopiades unes 10 vegades si eren aquelles noies les que havien fet el robatori.
Doncs pel gener d’aquest any vaig rebre a casa, la citació judicial conforme m’havia de presentar al jutjat núm. 2 de Vic per testificar en contra d’aquestes noies. Vaig quedar totalment petrificada, després de 4 anys com gosen demanar-me això. La mateixa fulla de la citació et diuen la possible condemna que pots jugar-te per no presentar-te en aquest tipus d’esdeveniment: pena de presó, més un quantiosa multa. La meva reflexió va ser mirar la llibreta d’estalvis, i recordar si estava fitxada als mossos. Lògicament la meva llibreta no estava per una sotragada d’uns aproximadament 5.000€ o 9.000€. La segona opció era bona, ja que no estic fixada, però no em veia entre reixes (això no ho tinc a la llista per tan no m’ho podia permetre).

Avui a les 9:30h la menda estava al jutjat núm. 2 de Vic, per testificar en contra d’aquestes noies. Arribo puntual, entren la jutja, el fiscal, la secretaria. Al cap d’un quart d’hora més o menys, surt la secretaria i ens diu: “ens acaben d’avisar que els acusades van de tard” ( ???!??!?!) “per tant fins d’aquí mitja hora una hora no s’ha celebrarà aquest judici” COM???? Pos si, tot seguit he anat a fer un cafetonet amb llet, he tornat, la sala “d’espera” estava abarrotada i les meves acusades enlloc. El rellotge seguia el seu curs fins arribar a les 12:10h no han arribat les meves acusades, evidentment han avançat la sèrie de judicis que hi havia desprès del “meu”. Un cop han arribat les meves acusades han entrat han declarat, seguidament elles deixen la sala i entrem els testimonis, (jo mirant la sala com era, recordant el famós Perry Mason) la senyoria ens comunica: “agradecemos que hayan venido pero las acusadas han aceptado la condena del fiscal, por lo tanto no tendrán que declarar, de nuevo les agradezco que hayan venido.” ( ????!?!?!?!?!!!!!) Flipant tot plegat. Després d’haver perdut, amb molta alegria (per no haver de treballar) tot un matí, perquè les meves acusades no arribaven, i després d’haver-me citat a un judici el qual encara ara no recordo els fets en qüestió, dono suport a totes aquelles persones que esperen incansablement la celebració d’algun judic,i perquè si per robar 4 o 5 cremes solar a un super (que no li vindrà d’això) han hagut de passar 4 anys, els pobres damnificats i/o testimonis es poden esperar assentadets amb una bona butaca de massatges perquè ni ha per cagar-se amb tot i tothom.

Així doncs avui he fet una de les coses de la llista, entrar en un jutjat i descobrir que lo de la tele tot és mentida ( jajjajajajjajajaj cagum el Perry Mason).

Aconsello a totes aquelles persones que per pura casualitat de la vida, hagin viscut o visquin en un futur, un afer similar al meu, els hi diria: Tan bon punt passi, per anar sobre segurs, agafeu el mòbil feu fotos de les persones implicades (per recordar els pròxims 4 anys la seva cara) i amb el mateix mòbil o llibreta i boli apuntar tots els fets, per si mai heu de testificar.

Ara bé aconsello també que si veieu a venir un fet d’aquest tipus ús amagueu sota el taulell i digueu que no heu vist res, per tan no haureu de declarar i la vostre firma no constarà enlloc i així al cap de 4 anys no tindreu remordiments de consciencia per no en recordar-vos de res i tampoc per perdre un preciós dimarts al matí a les vostres respectives feines.

I ara vaig a tatxar amb fosforito, “ veure una sala d’un jutjat per dins” de la meva llista.

Salut!

Canvi d'imatge

2008-01-28T17:14:00.000+01:00

Els pocs lectors que tinc a partir d'avui podran veure que el meu bloc a canviat d'aspecte. De fet
a partir d'avui intentaré escriure més periòdicament, suposo que durarà quatre dies, ja em conec, però com he dit ho intentaré.

Quant la meva ment està desocupada sempre penso en temes per poder desarrollar i que quelcom deixi algun comentari per poder respondre, ara bé això realment tan m'ha fa m'agrada escriure quant tinc un bon tema.

Espero doncs saber trobar el tema adequat per poder anar escrivint les meves "frikiades".

Fustració

2008-01-22T18:04:00.000+01:00

Recordo de petita, tenia uns contes molt divertits, el dibuixos no eren espectaculars i l’argument els típics “La caputxeta vermella” , “El Patufet”... Encara que fossin una “runa” per mi eren un tresor.

Doncs bé d’un dia per l’altre aquest contes van desaparèixer, llavors tenia uns 4 o 5 anys i mai més els he tornat a veure. El dia que vaig descobrir o vaig pensar que mai més els tornaria a veure el llop, la iaia, la moneda gegant... em vaig sentir impotent. En aquells moments aquells contes eren de les coses que més estimava i apreciava.

Evidentment quan un es fa gran va adquirint nous tresors que passen a ser molt significatius per sobreviure les diferents etapes de la vida. A part que les prioritats de cadascú canvien constantment.

Fa poc, he tornat a perdre un nou tresor que adquiriria d’aquí un temps, però que ja ho tenia, molt meu, molt amb mi. Era el tresor més gran més importat que qualsevol persona pugui tenir en aquesta vida. Novament m’he tornat a sentir impotent molt impotent, lo pitjor de sentir-me impotent a sigut tenir un sentiment de buidor com mai abans havia tingut.

He perdut el meu petit nou tresor, que sense veure’l, sense senti’l, era el tresor més important de tota la meva vida, i sense tenir-lo a les meves mans per poder-lo acariciar, abraçar, petonejar, sempre el portaré gravat al meu cor la única imatge que tinc d’ell.

Al igual que recordo amb dolçor els dibuixos d’aquells contes recordaré amb dolçor i amb mancança del meu petit.

PD: avui és el teu aniversari, al igual que el meu petit tampoc t’he pogut abraçar, espero que tu a ell si. Ús estimo.

¿ Por que no te callas?

2007-11-13T09:59:00.000+01:00

Mmh algú ha sentit aquesta frase últimament. Jo no? o si? De fet "mandaria a Callar" a totes aquelles persones que en fan esment, que realment es repateixen més que l'all. Començat pel mateix que ho va dir, pel que va fer que aquesta pregunta quedés a l'aire i a tots els que estaven en aquella "cimera".

Ara bé el senyor ZP, con un par, defensant l'indefensable, es va comportar com un senyor, ara el Juanca, como que parecia a aquel niño que hace la pataleta en el super, o en plan aquí estoy y aun no sé porque he venio.

Res, bastant patètic tot plegat. Politicament parlant, de l'últim mes només estic identificada amb, la tambè, famosa entrevista del Cadod a TVE. La meva conclusió d'aquella entrevista, a part de que el Sr. Cadod té molt clares les seves ideas, almenys en aquell moment, la gent que va veure l'entrevista in situ o a través de youtube, com jo, saben perquè els catalans som separatistes, i si encara no ho enten que facin replay al youtube.

Abans em sento catalana que espanyola, no crec en la Independència de Catalunya, crec en la nació Catalana i que se'ns respecti com a tal. No es demanar gaire oi? o potser massa?

Ara m'hen recordo que quan estava estudiat Ciencies Socials a 6è de EGB (fa temps) em dien que a Expanya hi havia tres nacions: Catalunya, Euskadi i Galicia. I de gran em diuen que Expanya no hi ha nacions que Expanya és tota ella una nació. Respecte a les nacions si a Expanya ni ha 3 com si n'hi ha 50 és l'opinió de cadascú, del que un s'ha sent i s'identifica, jo m'identifico com a Catalana i la meva nació és Catalunya.

Mis neuronas...

2007-10-01T17:18:00.000+02:00

Hoy voy a describir mis neuronas.

Jajajjajajaj. ¿ Por qué? Pues porque como hay algun internauta que se mete con ellas, pues le voy a contar porque estas estan gritando siempre.

¿Cómo empezamos? Pues por lo lógico, jajajja. Yo soy diestra, en teoria al ser diestra tengo la parte derecha de mi cerebro más evolucionada, o sea, el hemisferio derecho, según lo que me explicaron en 1ro de baxillerato, en psicologia, el hemisferio derecho hace referencia a las aptitudes cientificas, ¡iep!, me voy ha explicar: a ver, esta teoria, (o no?) nos dice, que por el mero hecho de ser diestra tengo las aptitudes cientificas más desarrolladas. Ahora bien, si esta teoria fuera buena, la física, la química, las mates serian mi fuerte no? Pues va ser que no, desde más o menos los 11 años que las mates no las he podido ver ni en pintura, será porque siempre las suspendia, jajajjajajajajajja.

Entonces, ¿ Porqué la menda lerenda siempre le ha gustado más o le ha tirado más las aptitudes (por llamarlas de algún modo) artisitcas? ¡ajá! sé por qué. (ahora biene cuanda mi amigo internauta que se rie de mis neuronas caerá de la silla) Pues porque durante una epoca a los 11 años aproximadamente, me dio por comprarme libritos de caligrafia (si ¡LOL!) pero no porque mi letra fuera mala, NOOOO! era por aprender ha escribir con la mano izquierda.

A partir de ese momento me empezo a fascinar el Teatro, la lectura, la Historia del Arte, me empezó a dar por escribir obras de Teatro... En fin, ¡¡¡¡mi hemisferio izquierdo despertó!!!

Amigo internauta vés porque mis preciadas neuronas tanto las cientificas como las artisticas, chocan entre unas y las otras. Porque las pobres aun no saben con cuales deben chocar con las cienficas o con las artisticas. Por eso mis niñas estas motivadas se van de un lado al otro sin saber donde ir, no encuentran su propia autodeterminación no saben si son Kas naranja o Kas limon. You understand me, now?

Normalmente, la parte artistica es la da más humor a mi persona, cuando se mezclan no hay quien las pare, ayyyyy mis nenas.... quietas.... quietas..... se estan revolucionando..... noooo.... JAU..... mejor que pare de hablar de ellas que se estan despertando y luego acabamos aniquilando las "pobres" victimas del 11-s

Muaquis ^^

19/09

2007-09-19T16:14:00.001+02:00

AMISTAT : Lligam afectuós entre dues persones, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang (significat segons els diccionari de la llengua catalana)

Lligam afectuós entre dues persones o més de dues.
Afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang, més ben dit persona aliena a la teva família que la consideres com a tal.

Això a qué bé?
Doncs aquest dies un amic o un germá pateix, la qual cosa significa que jo pateixo. (El verb patir no seria l'adequat però és l'únic que sintetiza el que està passant.)

Algú de vosaltres recorda un famós anunci de Tv de la Creu Roja, que un nadó estava mirant la televisió i en aquesta es veu un nen de color plorant i aquest s'acosta a la tele i li dona al seu xumet?
Això és el que m'han ensenyat a mi, ajudar qui ho necesita. L'exemple que he posat la conclusió seria ajudar a tothom encara que no el coneguis. I quant és un germà (amic) que necessita la teva ajuda? En aquest cas, jo, aniria a la farmàcia i compraria tots els xumets que hi haguessin a l'expositor.

El meu germà (amic) li portaria tots els xumets, pero la nostre edat ja no ens consola un xumet. Ens consolen les abraçades fortes, on transmets tots els teus bons sentiments, una bona xerrada en un bar amb un bon cafè amb llet. El consoles fent-li companyia, encara que regni el silenci. Depenen de les circumstàncies les paraules sobren. Em vé a la memòria un frase d'aquelles tan mítiques, un silenci val per 1000 paraules, certa. Perquè dir un: " o sento " si pots enviar una mirada a l'altre persona dient-li el mateix. Prefereixo la mirada ja que més representativa que dues paraules.

Deixo aquí un link d'un video i la lletra d'aquest:

Si et sents trist i emboirat
i necessites una ma
si les coses
les coses no et roden bé

Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
com un raig de llum
dins la teva foscor

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat

Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic

Si la boira te’n revolta
i els núvols tapen el cels
i un vent fred del nord
sembla gelar-te el cor

Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
tocant la porta
a punt d’entrar

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat

Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
és esperançador saber que tens amics

La gent pot ser indiferent
quan sofreixes t’ignoren
no perdis mai el coratge
no et desanimis

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat

Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic

Tens un amic
tens un amic
tens un amic
en mi tens un amic

Tens una germana i un germà.

Una persona mai mor mentres i hagi algú que la recordi.

T'estimem.

11 de setembre (català)

2007-09-12T12:02:00.000+02:00

11 de setembre

Per alguns un dia que caldria oblidar, per altres un dia per celebrar.

Per mi les dues coses, oblidar doncs bé, crec que sabeu per on vaig 11-S NY, mundialment va ser un cop molt fort, els avions impactant a les torres bessones, pero bé crec que hom esta fart de la mateixa cançó almenys els últims 6 onze de setembres, respecto totalment les families el seu dolor, se'l podrien guardar una miqueta. Potser es una mica salvetjada aquest comentari pero ho crec realement ¿quanta gent ha perdut algun esser estimat, així? Pocs, pero encara masses. ¿quanta gent perd essers estimats ingusntament? Molts milers al dia. (accidents de trànsit, malalties injustes) D'això qui en fa ressó? Qui en fa propaganda? Crec que ningú, si no és un accident molt fort on perden la vida moltes persones, o per un estadística. Trist molt Trist.

Dins la història de Catalunya aquesta data més que celebració hauria de ser d'oblit, ja que 11 de setembre del 1714 es la data en què les tropes de Felip V van acabar de conquerir Barcelona, i així Catalunya. Això s'ha celebra que masoques que som, Déu meu.

Per altre banda jo celebro, primer que es un dia de festa, la nostre festa, la festa dels Catalans (tots els que viuen a Catalunya). Digueme patriotica o no, pero cada any que sento el Cant dels Segadors per la Tv, s'em posa la pell de gallina. Poques vegades em passa, evidentment amb l'himne d'Expanya no em pasa. L'últim cop va ser dilluns, al Palau Sant Jordi quan l'escolania de Montserrat va cantar al Cant dels Ocells, davant del 14è Dalai Lama. Va ser una sensació rara, em va venir com un fred de cop, seguidament els péls de punta. (del Dalai Lama recareix un altre post).

Recordo una cançó de Sau, evidentment es titula 11 de setembre, i fa referencia a la macro manifestació de St. Boi de Llobregat de l'any 76, el primer 11 de setembre sense el Paco. Moltes vegades penso, on s'han ficat tota aquesta gent? Els que aquell dia, demanaven "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". Ara tenim la llibertat, que ells demanaven, Amnistia dintre del que cap tambè, Estatut, val més no encetar tema del 2n Estatut d'Autonomia. Què no hi ha res més a reivindicar? o tot s'acaba amb això? Eren altres temps, despres de vora 40 anys de no poder parlar la seva llengua, de no ser lliures, suposo que si ho haguès viscut ara en parlaria d'una altre manera.

Ara fa un any i un dia, jo i el "Macu" vem aterrar a Dublín, preciosa ciutat. Encara recordo els comentaris, no et fa por agafar un avió l'11 de setembre? resposta: em fa por la gent com tu, fent aquests comentaris. (na fent) La qüestió si ha de passar quelcom passarà igual encara que no volguem, per tant, Carpe Diem!

Lluitar per que tots volem, que és la nostre felicitat i la de la gent del nostre voltant. Amb Estatut o sense, amb 11-S's o sense (que millor que no però, és lo que hay), sempre per arribar allò que hom vol, ser Feliç com un anís.

Jo ho sóc, gràcies a la meva gent, family, amics (K), gràcies a vosaltres sé d'on sóc i sé estimar-me la meva terra, i sé estimar-vos a vosaltres, que sempre esteu al meu costat i crec que jo al vostre.

Amb aquesta notable retòria, deixaré d'escriure per avui, estic massa influenciada de masses coses i ho barrejo tot, però almenys s'enten.

Carpe diem!

Observar (català)

2007-08-08T16:37:00.000+02:00

Cada dia, quant arribo a la feina llegeixo el diari online, ja que no puc anar-lo a comprar dia rere dia. Apart de llegir el diari, només el que considero llegible (no política, xD), enllaço directament amb un altre web de noticies però del Lluçanès. M'entero de coses o fets que desde la Plana una no s'entera, llavors m'adono que dia rere dia trobu a faltar la meva terra.
Ahir per casualitat ( no tenia feina ¬¬) vaig anar a parar a una mena de bloc de l'Andreu Buenafuente, vaig llegir un parell de post, un que parlava del canvi de cadena de televisió i l'altre sobre el què esta passant a Barcelona i Endesa, dins d'aquest post o article parlava de que molta gent no entèn perquè moltes persones estimen les seves ciutats o pobles. Jo sòc d'aquelles que s'estima el seu poble i la seva Comarca ( o sub-comarca ¬¬).
Prats m'ha vist creixer a mi i la meva família, l'avi, mare, tiets, nomès per aquest sol fet m'ha l'estimo, i com tot amor tinc enyorança, és trist, però encara ho és més quant recordo on va creixer el meu pare, em ve una mena de nostàlgia xunga. Perque Prats ara em queda relativament aprop però el Bonal sempre estarà allà al mig de l'Expaña profunda, lluny per poder-hi passejar cada vespre, lluny per poder-hi xerrar amb la gent, lluny per poder-la estimar encara més. Aviat Prats em tornarà a tenir cada dia, pero el Bonal mai sé quant hi podré tornar a passejar als vespres.
Aquests llocs al igual que les persones han viscut o han sigut escenari de moltes històries, per això penso que tenen com un esperit que es mantè viu quant et recordes d'ells.

La "petita" de Cal Perusa.

Resaca

2007-08-07T15:41:00.000+02:00

Si si, resaca.
Días como hoy, que la lluvia hace acto de presencia. Mis pensamientos y mis emociones se manifiestan.
Hace unos quince días estaba en Valencia, en la Campus Party, ciertamente esta edición no fue como la que yo recordaba. Estuvo apagada, desmotivada, en fin. Contenta de haber ido, evidentemente que si, pero la próxima.... aún faltan días, y muchas cosas a suceder.
Hace unos ocho días estaba en Esterri d'Àneu, precioso y magico lugar en la falda de los Pirineos más occidentales. Un brisa fría que acariciaba demasiado mi piel ( que frío diosh). El Sol tostaba demasiado. Tienen razón aquellos que dicen que nunca estamos contentos con que tenemos. Muy Cierto.
Hace un día que he vuelto a trabajar y encima con mucho más trabajo de lo normal. Resaca vacacional, será eso. ¿o más bien me he levantado con mal pie? Ezo no. :)
Hace unas horitas que llueve, me encanta, estas relajado, miras tu mesa de trabajo y te da igual que los papeles sobrepasen la pantalla del pc, da igual, esta lloviendo y esto me relaja. No hace calor, pasa un airecillo dulce que me hace recordar esos paseos en la Bella Irlanda, que tanto me enamoró, espero poder volver algún día. Si estuviese escribiendo desde ese primer Hotel que justo al lado de la mesa había la ventana, mis palabras sería otras, desde aquí son más bien pesimistas desde allí estarían cargadas de optismo. ¿Porque? Porque allí miras por la ventana y esta lloviendo te giras mirando a la pantalla, te girar por inercia, porque un rayo de Sól te esta más bien molestando.

Resaca, nostalgia y felicidad

Ya no tengo uñas!

2007-07-19T23:29:00.000+02:00

Diosh, que nervios el Lunes en la Campus Party, con toooos los coleguis woweros, ex-woweros. Que ganas tengo de pegar collejas xDDDDDD ( y muchos besos).
Cinco días super intensos, cargados de cachondeo y sobretodo que no falte nuestro querido frikismo, jugar lo que se dice jugar se juega poco, pero estas con buena gente, a la que solo ves contados días del año, pero que hablas con ellos todos los días. My second family.
Mis nenes mis amoles (como dice mi Kadyta), tengo ganas muchas ganas, y lo que más me dolerá sera el viernes cuando tenga que decirós aio!, pero de momento solo pensar que la Campus esta a la vuelta de la esquina y que cunda el pánico en youtube, porque este año habrá más xDDDDDDDDD

Kiss

mmmhh perfil?

2007-07-18T19:42:00.000+02:00

Hace 5 minutos que he inaugurado este blog, pero debo hacer una pequeña descripción de mi misma, cosa que puedo hacer en un abrir y cerrar de ojos, pero prefiero que la gente que minimamente me conoce haga comentarios, lueguito los voy a resumir y voy a editar mi perfil segun las diferente opiniones.

Welcome

2007-07-18T19:35:00.000+02:00

Había una vez...
No
Erasé una vez...
Nops
Una vegada hi havia..
nu nu

En fin, Serafín, realmente nunca en mi vida, he sido capaz de tener cualquier tipo de diario, secreto alguno menos, pero la idea de escribir lo que me pasa por la cabeza (como nuestro amigo Bart S) Mola jijijiiji.

Pues eso bienvenido y disfrutad.